Diumenge passat, el president Quim Torra va protestar per la forma com el Govern central pensava repartir el fons de 16.000 milions d'euros previstos per a les comunitats autònomes. Concretament, es queixava pel canvi de criteri que s'havia produït a última hora i que perjudicava Catalunya. Dimecres, rèplica de la ministra M. Jesús Montero: «Ese 'asfixia a Cataluña' recuerda mucho a 'España nos roba'. Esta expresión no tiene más valor que ese descontento permanente que Torra quiere demostrar para seguir empeñado en esa lucha política». Tema resolt, doncs.
La ministra, però, obviava dues coses evidents: primer, que Torra no parlava aquesta vegada del maltractament en general que rep Catalunya en el finançament autonòmic, sinó d'un canvi de criteri d'última hora del govern que, certament, perjudica Catalunya; segon, que encara que el terme «robar» ofengui tant els espanyols, la pura veritat és que Espanya perjudica greument els catalans, molts dels quals són conscients d'aquest tractament discriminatori i l'han denunciat públicament (i inútilment, per cert).
Però vet aquí que la ministra ja s'ha tret del damunt la incomoditat d'una nova queixa del president de la Generalitat. En porta tantes, al llarg del temps i més concretament al llarg d'aquest període de l'estat d'alarma, que, com acostuma a passar, l'argument va perdent força a base de repetir-lo tantes vegades, fins a tornar-se inefectiu. És el que deia fa poc el lletrat del Parlament Antoni Bayona: «Mantenir el conflicte, això ens porta a la irrellevància política».
Com sempre, el contrast amb el Govern basc és espectacular. És obvi, també, que Euskadi viu la mar de bé a l'ombra d'un sistema de finançament insolidari que la beneficia d'una manera clamorosa. I l'Estat espanyol ho tolera amb poquíssimes protestes. Més encara: els bascos han consagrat una manera de fer política que, assentada en la posició de privilegi que ostenten, es ven al millor postor -el govern central de torn- renunciant a l'estratègia dels principis en benefici de la tàctica del peix al cove. Així, lluny de la distància de Quim Torra, han esdevingut els paladins de la governabilitat espanyola i un puntal de Pedro Sánchez en els estats d'alarma.
ERC s'ha col·locat en un ter-reny intermedi. No té la presidència de la Generalitat i per tant només pot fer valer el vot del seu grup parlamentari. Però com que Torra no el segueix en la seva tàctica de cercar alguna mena d'acord amb el Govern central, la seva opció de vot ha estat canviant i els rèdits obtinguts únicament parcials (i un d'ells, per cert, en benefici directe dels residents de fora de la Conca d'Òdena que no van poder entrar-hi a treballar durant el confinament: una mesura reclamada insistentment per l'alcalde Marc Castells que els polítics de Junts x Cat han silenciat després mirant cap a una altra banda).
La pregunta, doncs, és ben senzilla de formular: ¿és bo per a Catalunya, i més concretament per a la causa de la independència, que la política del president Torra corri el risc de condemnar les accions de la Generalitat a la «irrellevància política»? I una altra pregunta que ve al darrere de seguida: la baralla diària entre els dos socis del Govern català ajuda la causa del sobiranisme català?
Formulo les dues preguntes, com diuen els madrilenys, «sin acritú». No per posar més llenya al foc, sinó per convidar a una reflexió entre la gent que milita en l'independentisme. I ho faig perquè em molesta moltíssim, com a ciutadà de Catalunya, que la ministra Montoro es permeti impunement de fer trampes d'una manera tan fàcil...
