Si disposeu de la plataforma HBO, i encara no ho heu fet, veieu la sèrie Mrs. America. Pel valor de la sèrie, per les interpretacions, totes excel·lents, i, per a les que som dones al segle XXI, s'hi pot comprovar que la batalla ve de lluny: dret a l'avortament, igualtat salarial, visibilització de les dones als partits... i també, és clar, les lluites internes per l'hegemonia o l'acceptació de la diversitat dins el moviment feminista.

L'actriu Cate Blanchett interpreta el personatge real de l'activista conservadora nord-americana Phyllis Schlafly, a principi dels 70 del segle XX, en la seva batalla contra el moviment feminista, en general, i contra la modificació de la Constitució Americana, per incorporar-hi el dret a la plena igualtat de les dones, en particular.

La proposta de la igualtat de drets de les dones partia d'un cert consens dels dos partits centrals als EUA, el Demòcrata i el Republicà. Dones militants d'ambdós partits van treballar amb el suport del moviment feminista i van aconseguir aquest consens a l'intern dels seus partits.

La protagonista és una dona de classe alta, per tant, amb recursos, el que la fa gaudir d'una situació privilegiada i d'emancipació molt per sobre de la mitjana de les dones de l'època.

Ella, través d'inventar arguments per desqualificar l'adversari, impulsant campanyes, etc... aconsegueix crear una plataforma al seu servei amb l'objectiu de fer de lobby de pressió als governats republicans dels diferents Estats per frenar la incorporació de la igualtat de les dones a la Constitució.

Vas veient la sèrie i et preguntes com una dona intel·ligent, tot i que de pensament conservador, acaba convertint-se en una gran manipuladora i estableix aliances per exemple amb el món religiós més fanàtic de l'època, o col·lectius racistes? Per què anar contra una llei que no li prendria cap dels seus privilegis de classe benestant i per contra li atorgaria més quotes de drets i llibertats, individualment i col·lectivament?

Tria, deliberadament i conscientment, fer aquesta batalla, com a palanca personal per obtenir un càrrec important en una futura administració republicana a Washington. Llavors no li importa deixar en el camí fins i tot amistats de fa molts anys i que l'han acompanyat en els inicis.

Així, m'ha vingut al cap el paral·lelisme amb l'expresident socialista Felipe González, que aquesta setmana ha tornat a criticar el govern progressista i de coalició de l'Estat, titllant el Consell de Ministres de «cabina dels germans Marx», per les suposades desavinences entre ambdós partits, que no són altra cosa que estira-i-arronsa lògics en un govern de coalició. No recorda les seves baralles -essent del mateix partit- entre ell i Alfonso Guerra?

Llavors, per què algú que ha estat president socialista, dia sí i un altre també, intenta desqualificar l'obra de govern de coalició d'esquerres, el primer en 80 anys? Un govern, recordem-ho, que va començar a caminar al gener i al març ja tenia la pandèmia a sobre, i tot i amb això ha estat capaç de fer lleis com la de l'ingrés mínim vital, la llei de protecció a la infància, apujar el salari mínim, la llei climàtica...

És únicament mania a Podem i el que representen les confluències d'esquerra? Tanta animadversió personal té cap al president Sánchez, que no pot ni donar suport a les mesures que per a qualsevol socialista del món semblarien més que correctes?

S'ho creu de veritat, parla com a socialista? O és la veu d'altres? I llavors, de quins altres? Amb quin objectiu?

Mrs. America no era la veu ni de les dones del seu partit, però va aconseguir des de fora, amb el suport de grups de poder -que no volien que res canviés-, provocar un gir dretà en la política dels EUA en ple auge dels moviments de drets civils.

«Perdre la credibilitat, això sí que seria una vergonya», és una de les frases que s'escolten en un capítol. I si potser és això?, que «l'ex» ja no té ni vergonya, perquè la credibilitat fa temps que l'ha perduda?