Des de fa quasi dos mil anys les comunitats cristianes es reuneixen cada diumenge per partir el pa i alimentar-se del pa i de la paraula de Déu. És l'eix central de la vida cristiana i de la vida de l'Església.

En la celebració del sopar ritual Pasqual, el Dijous Sant, la vigília de la seva passió, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i el donà als seus deixebles tot dient: «Preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu cos, entregat per vosaltres». És el signe de la seva entrega i ens encomana que fem el gest de la fracció del pa com a memorial seu.

En diem un sagrament, un signe material que representa també una altra realitat espiritual, i que, en la fe i per l'acció de l'Esperit de Déu, té una eficàcia santificant a les nostres vides, perquè «l'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu».

Jesús ens va manar de menjar aquest pa; en ell es fa present el Crist, el Fill de Déu. Menjant-lo ens uneix a Ell, i ens fa participar, ja des d'ara, en la vida de Déu.

«Jo soc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre» i «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell»: llegim avui a l'evangeli de Joan; el llenguatge és simbòlic i sagramental, i evidentment correspon a la fe en Crist que és celebrada per la seva comunitat. Comunitat que es forma al voltant del cos del Senyor, comunitat que es fa un sol cos en Crist. Com ens diu Pau en la carta als cristians de Corint: «El pa que nosaltres partim, no és, potser, comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol. Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa». Vida eterna que se'ns atorga de manera conjunta i comunitària.

Com a signe de comunió entre les comunitats, a Roma es va establir el costum de reservar una part de les espècies consagrades, i portar-les a les esglésies veïnes, per unir-les a les de la pròpia celebració. Aquesta reserva, que servia també per donar la comunió als malalts, es va convertir en signe de la presència permanent de Crist, i va derivar en la devoció privada eucarística.

Eucaristia, que significa acció de gràcies, va esdevenir des dels primers escrits cristians expressió amb què es denomina l'assemblea dels cristians reunits per celebrar el memorial del Senyor. La comunitat es reuneix, celebra i lloa comunitàriament, en acció de gràcies, escolta la paraula, prega, comparteix el pa i comparteix els seus béns amb els qui tenen més necessitat. Als que participem del mateix pa i formem un sol cos amb el Crist, cap afer humà, cap aflicció, individual o col·lectiva, no ens és indiferent, i especialment en aquests moments en què s'anuncien uns moments difícils per a la nostra societat.