Juli Sanclimens va governar en un moment en què l'hegemonia cultural del país l'ostentava l'esquerra barcelonina, olímpica, cosmopolita i de disseny. En aquell context, alcaldes com Sanclimens eren menystinguts amb el clixé del convergent de botiga i barretina, però ell no va pretendre mai desmentir la caricatura: va ser un batlle planer, pragmàtic, que en comptes de perfilar discursos escrivia llistes de les coses que feia. En aquella època no va semblar que el registre de mèrits fos gaire enlluernador. Però amb el temps, això ha canviat. La prolongació de les Bases de Manresa que ell va fer possible apareix ara com un element clau de l'evolució recent de la ciutat; la compra del Casino va ser un negoci pèssim, però aquella clatellada judicial es veu d'una altra manera ara que un altre alcalde ha pagat 11 milions per un camp de canyes i ja no podem concebre el Passeig sense la biblioteca i el centre cultural; el mateix es pot dir de l'adquisició del Kursaal, llavors un paquiderm inútil i a hores d'ara una joia de la ciutat; i no es pot oblidar que la brillant realitat de la FUB d'avui va néixer en uns estudis modestíssims instal·lats per Sanclimens a tocar d'uns horts. El jubilat cordial i entranyable que ens acaba de deixar va ser el primer a signar tot això. No ho va fer sol, i altres hi han fet més que ell, però la primera pedra la va posar ell. Vist avui, de tot això se'n diu un bon llegat.
