L'emergència sanitària provocada per l'epidèmia de la covid-19 ens està donant moltes lliçons; tantes, que caldria un suplement complet d'aquest diari per poder revelar, amb prou contrast, la imatge que la malaltia ens retorna de nosaltres mateixos, de la nostra organització social i de les habilitats dels nostres governants.

La llista és llarga: la consciència de la nostra inesperada vulnerabilitat; la confirmació que les lleis del mercat han de ser reescrites; la necessitat de reforçar el paper de l'Estat per assegurar la prosperitat; la constatació d'allò que és realment essencial quan van mal dades; la comprovació que l'element clau per al funcionament de la societat no és la competitivitat, sinó la solidaritat i la cooperació; la verificació un cop més (i ja en són...?) que la UE continua sense ser una UE i és cada vegada menys un mercat únic; la demostració que en un món complex els conceptes de nació i sobirania han entrat en crisi, etc.

Des de la meva perspectiva personal, que és la que correspon a una persona de més de 70 anys, m'interessa destacar una lliçó sobre totes les altres: la necessitat de replantejar el tracte que donem a la gent gran. La crisi de la covid-19 ha demostrat la fragilitat del model actual d'atenció a les persones amb dependència. Cada vegada hi ha més indicis de tracte discriminatori cap a aquest col·lectiu en la gestió de la pandèmia. Els efectes han estat catastròfics: milers de persones mortes a les residències i una manca evident de mitjans i recursos. És la crisi d'un model basat en la precarietat de les condicions de treball i en el negoci i benefici del sector privat.

Seria un greu error no aprendre la lliçó i voler continuar amb el mateix model que hem tingut fins ara. Ara és el moment de posar les bases d'un nou model d'atenció a la gent gran basat en els següents eixos: l'atenció a la dependència a totes les edats ha de ser un dret subjectiu i universal, com ho és la sanitat i l'educació; cal prioritzar models alternatius a les residències, com ara l'assistència domiciliària professional, el suport a les iniciatives comunitàries i la promoció d'habitatges compartits i assistits; és necessari veure les residències com a últim recurs i sempre sota la responsabilitat i el control públic, amb una coordinació sòlida amb el sistema sanitari, i, finalment, aquest model ha d'estat enfocat a la gestió prioritària per part del sector públic, única forma de posar la vida de les persones al centre i assegurar el dret a un accés igualitari de tothom.

Aquest canvi de model només arribarà si es reclama. Ni de bon tros els canvis vindran sols, per la mera evidència del desastre que és el model actual. Requereix una pressió social sense precedents que avui encara no existeix, encara que comencen a haver-hi indicis. Ara és el moment que la gent gran ens organitzem i portem aquest debat a l'agenda política dels nostres governants a tots els nivells, també a nivell de Manresa, on hi ha una magnífica oportunitat de concretar aquest nou model en el marc del Pla Estratègic d'Envelliment que l'Ajuntament de Manresa s'ha compromès a fer.