Vull que la vida sigui llarga i ampla, però si he de triar m'estimo més que sigui ampla, que abasti tot el paisatge que veig més el que intueixo. M'hi han de cabre tots els possibles i impossibles del dia. Els cafès, els àpats, les trucades, les abraçades, els riures, les cançons, els plors, les enrabiades, els vius, els morts i els projectes pendents. Tot el que faig, penso, sento i el que deixo per a més endavant. També hi he de posar els desitjos, perquè aquest espai que delimitem de vint-i-quatre hores en vint-i-quatre hores sobretot es nodreix de somnis, i els somnis -lleugers, estranys i a voltes inintel·ligibles- es barregen i es confonen amb les il·lusions. Els primers ens alimenten els dies i els segons, les nits, i jo tinc gana tothora.

Una persona sàvia per acumulació d'anys em va dir en plena pandèmia que sempre s'ha de tenir projectes al cap i que, sovint, és més important pensar-los que realitzar-los. Ara és urgent reprendre els plans. Els que vam deixar abandonats o els que van volar pels aires quan menys ens ho esperàvem. No ens queda cap altra sortida que recollir-ne els trossos i apedaçar-los com si fos una vànova de patchwork. Si ens comprometem amb la vida -llarga, ampla, atenta- potser aconseguirem recosir una flassada nova, esquitxada de colors i formes imprevisibles, que servirà per acotxar fragilitats i gronxar anhels.

Empesa per la dèria de buscar la bellesa en aquesta nova normalitat -que no és res més que la vida que ens toca viure ara-, em captiva un senyor repenjat en un fanal del passeig de Pere III que sosté entre les dents un branquilló de romaní que treu el cap discretament per un costat de la mascareta reglamentària. Encapçala en solitari la llista dels portadors de mascaretes més autèntic que he vist. El segueixen les persones que porten mascareta penjada al coll tipus collaret, les que sempre porten el nas fora, les que ensenyen més cames que cara, les que no es tapen ni el nas ni la boca perquè els va gran, les que es protegeixen la barbeta, les que la llueixen de costat per poder fumar, i les que se la treuen cada vegada que parlen pel mòbil per no tenir veu de segrestador demanant un rescat. La versió «atracador de banc» també és força comuna: consisteix a dur, alhora, ulleres de sol, gorra de visera ampla i mascareta que gairebé cobreix els ulls. Supera aquesta modalitat la mascareta amb dos respiradors, més pròpia d'una ciutat en plena fuita nuclear que no pas de la nostra. Però entre totes, mereixen una menció especial les persones alienes a confinaments i recomanacions. Les reconeixereu fàcilment, porten la mascareta a la bossa, comencen a riure quan et veuen venir de lluny i se t'acosten obrint els braços de bat a bat. És aleshores que recordes que ets mortal i exclames: «Oh, no!»