Quan fa uns dies em va arribar el vídeo amb l'última cançó de Pau Donés vaig témer el pitjor. I el millor. El pitjor és que vaig témer que era un comiat. El millor és que, si ho era, era un gran comiat. Com així ha estat. Et mires «Eso que tu me das» i la vida et fa una repassada de dalt a baix, se t'endú enlaire i et fa capgirar, sacsejar per dins per recordar-te -per si ho havies oblidat- que la vida és curta, que la vida és bella, que la vida és bonica, que la vida és única i que la vida és felicitat si ets agraït amb tu i amb els altres. Doncs, ara ja ho saps. I t'ho canta Pau Donés a la cara, des d'un terrat que ens recorda els terrats desitjats des d'on aquests mesos floreix la vida dels que tenen la sort de tenir terrat i l'enveja -sana, si us plau- dels que no en tenen. Aquests terrats des d'on ens hem connectat al món més proper dels veïns propers mentre el món llunyà se'ns desconnectava. De tu a tu. Des d'aquests terrats des d'on farem la propera revetlla de Sant Joan, la més estranya de les que es fan i es desfan.

Pau Donés, creatiu, conscient i visionari, comunicador nat a través de cançons transformadores emocionalment, s'enfila dalt d'un terrat i ens canta una cançó -la darrera- i ens alegra i ens entristeix. Ens posa en guàrdia i alhora ens diu que abaixem la guàrdia, que no ens quedem al ter-rat només per mirar sinó per viure. Ens somriu mentre el plorem. I s'acomiada amb la grandesa dels petits gestos just ara que anem mancats de gestos útils i de comiats intensos. Mentre enyorem poder acomiadar-nos com cal dels que ens deixen i just aprenem com saludar-nos els que encara hi som, la cançó de Pau Donés és una banda sonora vital i emocional que ens arriba a l'ànima. Com la «Flaca», com «Bonito», com «Depende», com «Grita», com «Humo», com tantes cançons senzilles -quina gran complexitat aquesta de saber fer cançons senzilles- que ens arriben al moll de l'os i ens fan ballar, pensar, plorar, canviar, entristir tot alhora. Tot a raig. «Eso que tu me das» és un regal d'algú que dona les gràcies. I saber-ho fer i saber-ho practicar i saber-ho compartir fa gran Pau Donés, que ja ho era com a cantant i que s'hi va tornar més encara enfrontant-se al càncer com s'ha de fer: vitalment. I així, despentinat i sense formes, ajudant tant i tant la causa, les persones.

Per què serveix el talent, la creativitat, la música? Doncs per coses com aquesta, per exemple. Saben? No em llegeixin més, avui. Deixin-ho aquí i, primer, escoltin «Eso que tu me das» i, després, facin el que vulguin, passin el dia fent coses que els facin feliços. No ho dic jo, els ho diu el Pau: «Sigueu feliços que la vida és urgent.» Doncs això, no perdem el temps en res que ens el faci perdre.