Juli Sanclimens tenia sentit de l'humor i això és quelcom que sempre s'agraeix de qualsevol persona, sobretot quan li truques per demanar-li si et vol fer algun comentari d'algú de la seva quinta que ha traspassat. No és còmode fer aquesta feina. Ell sempre estava predisposat a ajudar, i sempre ho feia. I deia coses amb molt de sentit d'aquella persona, o fins i tot et recomanava trucar a algú que l'havia tractat més. Quan agafava el telèfon i et presentaves, ja sabia de seguida per on devia anar la trucada. Només li faltava dir: «a veure, qui s'ha mort, ara?». És de les poques persones que podies localitzar telefonant al seu fix. I aquella trucada que no agrada fer a cap periodista es convertia en quelcom agradable, i penjaves amb un somriure a la cara. També el recordo assegut a primera fila en molts actes al saló de sessions de l'ajuntament. És dels exalcaldes que no fallaven mai. Dels que arribava puntual i que veies que tothom anava a saludar, fossin del partit que fossin. Ell somreia i feia algun comentari. La seva mort és d'aquelles que marquen una línia invisible en la història de Manresa. Quan calgui trucar a algú per valorar la pèrdua d'una altra persona o algun tema local o de país, ja no hi serà. Estic segura que si hagués hagut de parlar del seu comiat, hi hauria tret ferro amb alguna frase que hauria fet somriure el seu interlocutor. DEP.
