Que Winston Churchill era un racista és cosa sabuda. En una època en què els polítics parlaven amb menys miraments que ara, aquest se-nyor afirmava que la «raça blanca» no havia de demanar disculpes a ningú per haver fet ús de la seva «superioritat», considerava la majoria de pobles no europeus (o d'origen no europeu) tribus incivilitzades incapaces d'autogovernar-se, desconfiava dels jueus, defensava mesures eugenèsiques per aconseguir població més forta i productiva i va relativitzar la gran fam a Bengala de l'any 1943 amb l'argument que els indis criaven com conills. Churchill, aristòcrata de naixement, era a més obertament classista, militarista i profundament anticomunista (i anti qualsevol cosa que fes olor de socialisme o igualitarisme). Va participar com a oficial de l'exèrcit en les campanyes colonials a l'Índia, el Sudan o Sud-àfrica i va enviar, des del Home Office (ministeri de l'Interior), l'exèrcit a reprimir els miners gal·lesos.

Podríem dir, per disculpar-lo, que era fill del seu temps i que fa 100 anys tots aquests plantejaments i prejudicis eren hegemònics. Però Bertrand Russell, Eleanor Roosevelt, Albert Einstein o Mahatma Ghandi, per posar alguns exemples, eren coetanis de Churchill i la seva visió del món era radicalment diferent i, si m'ho permeteu, millor.

No entraré -avui no- en el debat de les estàtues i la significació política de l'espai públic. Només diré que amb el que sabem del personatge és comprensible que en ple segle XXI, quan el racisme és encara un problema quotidià per a milions de persones, hi hagi qui cregui que Churchill no mereix una estàtua en un dels llocs més cèntrics i visitats de Londres, d'Anglaterra, d'Europa i del món.

I tot i així, per mi, el que fou primer ministre del Regne Unit durant el crucial període 1940-45 i de nou (amb més pena que glòria) del 1951 al 1955, està sense cap mena de dubte en el cantó bo de la història, en el dels que contribueixen a fer d'aquest món un lloc on encara valgui la pena perpetuar l'espècie. Per patriotisme, però també per una determinada visió liberal-conservadora de la societat en la qual la democràcia, el parlamentarisme i el lliure debat de les idees són principis a defensar i preservar, Churchill, al contrari de molts altres membres de l'alta societat britànica (l'hereu de la corona inclòs), mai va flirtejar amb el feixisme que emergia aleshores a Europa, mai va acceptar les propostes dels nazis d'una aliança occidental contra la Unió Soviètica i, en els moments més difícils, va contribuir decisivament en la derrota contra Hitler. No només això, l'home del puro, el bastó i la copa va convertir-se en un lleial aliat de Stalin durant la guerra, va signar el Pacte de l'Atlàntic amb FD Roosvelt, que va significar la dissolució pacífica de l'imperi britànic, i va acabar defensant la creació d'uns Estats Units d'Europa que afavorissin la cooperació i evitessin guerres en el futur.

Hi ha gent a qui agraden els personatges d'una sola peça, sense fissures ni ombres. A mi, m'interessen molt més els que, com en Winston, dubten, evolucionen i no amaguen les pròpies contradiccions, però que quan es troben en una cruïlla de la història saben posar-se al costat correcte i hi deixen la pell si és necessari.