La covid-19 és ara una amenaça latent, encara que avui als carrers la pandèmia sembli un malson compartit, que deixa un rastre de mascaretes i gels hidroalcohòlics. Fa bo, hi ha ganes que faci bo i l'exterior és una festa (o gairebé). Però el monstre microscòpic és on era. Arriben notícies de la Xina, allà on va començar tot. El seu ministeri de Salut informa d'inquietants nous casos de coronavirus a Pequín, originats en un mercat gegantí. Ja torna a ser aquí, si és que alguna vegada ha amagat del tot el seu nas víric. Si el rebrot anunciat, The Big One, és aquest, ja podem anar preparant els balconets perillosament empiscinats per passar-hi l'estiu. Perquè atesos els càrrecs delictius que s'atribueixen als governants que no van confinar-nos quinze dies abans, és obvi que el carrer (aquest mateix carrer que ara fa un goig quasiestival, amb les seves terrasses plenes de gent a quasidosmestres, amb les seves botigues plenes de quasicompradors de butxaques buides) hauria de ser un clam massiu pel confinament immediat davant la nova amenaça de la Xina. Tan similar a la que l'expert epidemiòleg que tots duem dins ja sabia a mitjan febrer que ens duria a una crisi gravíssima, mortal. I paro l'orella, però només sento soroll de gel ressonant en vasos llargs i veig somriures càlids com les temperatures que s'aproximen.
