Des de fa dues setmanes, desenes de milers de persones a tot el planeta, començant per les ciutats dels EUA, s'han llançat als carrers per reclamar que les vides negres importen, Black Lives Matter. Un dia rere l'altre, els crits de denúncia i d'exigència de justícia i igualtat desafien els tocs de queda, els policies o els militars. Diumenge passat, Washington va ser un clam amb la unió de la resta del món. A les principals ciutats del Regne d'Espa-nya i la resta d'Europa es van desenvolupar accions contra el racisme. Tot perquè un policia blanc va assassinar a Minneapolis l'afroamericà George Floyd. Però aquesta vegada l'assassinat d'un ciutadà a mans de la policia no ha estat un nombre més en una estadística que arriba cada any a mil morts, dos terços de les quals de persones negres. En aquesta ocasió, la gota ha fet vessar el got d'un racisme institucional tan persistent com insuportable. Aquest creixement de la protesta està directament relacionat amb la discriminació que pateixen a tot el planeta les persones pel color de la seva pell, religió, etc. Si bé fa temps que es va posar fi al sofriment de l'esclavitud comercial, no s'han acabat ni el colonialisme imperialista ni el racisme ni altres tipus d'explotació similars a l'esclavitud.

Tenim un racisme alimentat per la desigualtat que l'empara, i que es promou i aplica en nom de lleis com la d'estrangeria en el cas d'Espanya i d'altres pitjors o semblants a tot Europa. Lleis que recor-ren l'espinada d'estats com l'espanyol i que per al seu funcionament impliquen diners, aparells de justícia i policies que les facin efectives. Recordem que el 2014 una quinzena d'immigrants subsaharians van perdre la vida per trets de la Guàrdia Civil a la platja del Tarajal de Ceuta. El 2018, Mame Mbaye va morir a mans de la policia a Lavapiés, Madrid, i si fem memòria la llista augmenta tris-tament. Milers de persones es troben sense papers al Regne d'Espanya, incapacitades legalment ni tan sols per viure de lloguer. La seva pell, el seu origen i la seva falta de mitjans marquen el seu destí sota el capitalisme europeu. No hi ha justícia ni drets per a ells. Això són normes legals que alimenten els prejudicis entre la població i protegeixen l'abús de poder.

L'esclat de rebel·lia contra el racisme ha situat en el punt de mira ciutadà la barbàrie intrínseca que comporten les diferents policies i els instruments repressius estatals. Les lleis i comportaments estatals, com la llei d'estrangeria i els CIE a l'Estat espanyol, o la ignomínia vers les persones refugiades que converteix en un gran genocidi i cementiri trist i vergonyós la Mediterrània. Enderrocar el racisme apel·la a la inexorable lluita per la plena igualtat real entre les persones. O, dit d'una altra manera, a oposar-nos a la inequitat social i política i, en particular, al sistema econòmic construït sobre l'explotació de la majoria i la desigualtat que l'acompanya: això es diu enderrocar el capitalisme. Tant de bo aquestes mobilitzacions assenyalin la irrupció d'un nou front entorn els drets humans, les llibertats, la igualtat i les condicions de vida. No hi haurà pau real si no hi ha justícia i drets socials; i perquè la justícia avanci, cal derogar les lleis que emparen aquest racisme institucional al Regne, com la d'estrangeria o les lleis mordassa. Cal tancar definitivament els CIE que ara són buits. Resulta imprescindible avançar decididament en la igualtat real i en la llibertat que l'acompanya. Per a això cal una forta inversió social en l'àmbit públic, en camps com sanitat, educació o habitatge, i també en dignitat.

Des de la sociologia europea arriba la idea de «canviar l'estat del benestar per una societat del benestar». Defensem els interessos d'un desenvolupament sa i sostenible de la humanitat cap un nou model de vida, aliè a tots els privilegis de naixement i contra l'explotació i opressió de les persones, tinguin el color que tinguin, un model equitatiu de la riquesa que garanteixi l'existència material de totes les persones.