De lliçons anteriors, i no fem una negació defensiva de la situació actual de la pandèmia covid-19, el que ara toca és no badar; sovint, davant de situacions doloroses o de pànic, un mecanisme de defensa habitual és fer una abstracció de la situació, com si no passés res de l'altre món i fer una negació del que està passant. Aquest mecanisme ens alleuja, ens fa sentir més tranquils malgrat que la realitat va per un altre camí, i ens enga-nyem a nosaltres mateixos, actuem sobre una falsa realitat que volem no veure.
Repassant la bibliografia del que va passar entre els anys 1918 i 1920, per la pandèmia de l'anomenada grip espanyola ens hauria de servir per aprendre i no repetir errors. Els primers casos de la grip van ser detectats el març del 1918 als Estats Units d'Amèrica del Nord. El fet de no estar Espanya involucrada en la Guerra Mundial, va fer que aquí, sense cap mena de censura, es tingués una informació més fidedigna de la pandèmia. Per cert, des d'alguns països americans es pensava que la malaltia i la seva mortalitat eren producte de la mala dieta espanyola i la precarietat econòmica del país. Vaja, com ara passa amb els xinesos, menjadors d'animals que, en la nostra cultura, ens produeixen nàusees només pensar-hi. Fa segles que mengen aquestes bestioles i no tenien aquestes infeccions, encara que en les darreres dècades alguna malaltia infecciosa han ocasionat, un tema d'higiene i salut pública.
El que vull explicar és que la mortalitat més alta es va donar en la segona onada de la pandèmia, principalment als Estats Units i a Itàlia cap a l'octubre-novembre del 1918; en altres països sud-americans la segona onada va ser el gener del 1919, res a veure amb el fred, allà estan en ple estiu en aquestes dates. En algunes zones la mortalitat es va multiplicar per 5 i, fins i tot, per quasi 10 vegades més. No hi havia ventiladors respiratoris ni antibiòtics per combatre la insuficiència respiratòria i les sobreinfeccions bacterianes.
Segurament hauríem de considerar diversos factors, tant llavors com ara, en el maneig de la situació. Un factor és ecològic, com són les condicions d'habitatge o les zones amb elevada densitat de població i el clima, que, per cert, no sabem si la covid-19 és una malaltia estacional; un altre factor important, a hores d'ara, és el sistema sanitari, que s'ha adaptat a combatre el primer pic de la pandèmia bàsicament en l'ús de recursos hospitalaris i de l'atenció primària de salut, i el tercer factor és el socioeconòmic, són les condicions d'higiene, de poder obtenir dietes saludables i les situacions de precarietat.
Sobta, en aquests dies, veure persones sense mascareta, que no mantenen una distància de seguretat i que, de manera totalment irresponsable, no fan cas de les mesures aconsellades per les autoritats i experts sanitaris. La població ha oblidat que el comportament exemplar del confinament ha estat clau per reduir infeccions, tant costa mantenir mesures barates i efectives?
Una segona onada trobarà una més gran quantitat de població en situació de vulnerabilitat, si no en plena pobresa, uns equips del sistema sanitari cansats, i que tornaran a donar exemple de professionalitat. Tenim l'oportunitat de cuidar-nos i no esperar que em cuidin. És com si es pensés: no em puc infectar i, si m'infecto, ja em tractaran! amb unes repercussions sanitàries, socials i econòmiques que fan basarda.
