Segons Càritas, la crisi actual ha triplicat les necessitats socials. La seva campanya «A només dos metres de tu» pretén sensibilitzar-nos per aconseguir més donatius i cobrir necessitats de persones que estan a les portes de la indigència. Al local de la carretera de Vic de la plataforma d'aliments de Manresa, la filera de persones esperant rebre un lot de menjar és llarga i amenaçava de créixer. A causa de les regulacions sanitàries, les concentracions amb separació individual en aquell punt encara són molt més inquietants. Són les víctimes finals, més enllà dels expedients temporals i els aturats amb prestació. Són els que empitjoren la seva situació fins a la fam. No treballen o bé ho fan en absoluta precarietat, cobrant (si cobren) en negre, sense contracte o en condicions fora de la llei. Alguns treballadors «legals» encara no han cobrat la prestació i tard, molt tard, l'acabaran cobrant. Els que eren a l'economia submergida no la cobraran mai, aquesta mena de prestació. Viuen la vergonya vital i social de voler menjar i no poder, per acabar anant a la beneficència, a l'ajuda dels altres o a un menjador social.
Ara els arriba un canvi estructural. Totes aquestes persones són les (teòriques) destinatàries d'una ajuda que es pot sol·licitar des de d'abans-d'ahir: l'IMV o ingrés mínim vital. És un ingrés fix i de moment indefinit per a qui no tingui el bàsic per viure. Amb imports que van de 461 euros per a un individu fins a 1.015 euros per a famílies. És una mesura contundent i universal per a tots els que compleixin un requisit molt cruel: no tenir res ni cap ingrés. Un observador asèptic pensaria en els milers de milions que l'Estat gastarà amb aquesta prestació com l'antídot contra les cues de la gana. Sempre he pensat en el sistema públic com l'únic per ocupar-se dels que es queden enrere enlloc de les xarxes extragovernamentals, les quals, al meu entendre, només tenen raó de ser en països subdesenvolupats. M'anticipo a aquells que veuen aquestes pagues oficials com el foment de l'ociositat i l'abús. També es pot pensar que les organitzacions caritatives són un focus de gestió poc clara amb els fons que reben. Encara que hi hagués algunes certeses en tot això, ni una cosa ni l'altra serveixen per descarregar-nos moralment. Les obligacions conjuntes d'ajudar els desafavorits des de les estructures oficials és un deure. Davant del fet segur que alguns dels beneficiaris de la nova fórmula faran trampes, no serveix com a autojustificació per estar-hi en contra.
El servei d'estadística nacional ha identificat 100.000 famílies que rebran aquest suport automàticament. Són pobres verificats i tenen necessitat màxima. Per aquí, s'han registrat més de 5.000 expedients i 36.000 persones més que no treballen, no produeixen i no cotitzen. A part del risc per a ells de quedar com a aturats indefinits per la crisi de la pandèmia, si no remet la caiguda paorosa de cotitzants, pot deixar el nostre sistema econòmic a punt per al rescat. Per obvi, no és sobrer recordar que pensions, baixes, aturs i ingressos mínims surten de la recaptació d'impostos sobre el treball dels que en tenen. Hi haurà aviat un gran desequilibri en les finances públiques, sense que es vegi cap canvi de tendència en els propers mesos.
Observant anuncis postcovid, siguin de la mateixa Càritas o dels bancs, tots mostren un nou aire: són amables i commovedors, la qual cosa vol dir que estem fotuts. Opten per melodies tendres i missatges emocionals que apel·len a la companyia, a la il·lusió propera al plor en rebre un crèdit i amb ulls brillants quan un bancari els diu que «ho hem aconseguit!». Quina nova forma d'emocionar-se arriba. Directa al cor. I a la butxaca.
