Cada vegada que es fa públic un informe, una enquesta o un estudi sociològic sobre l'estat de la llengua catalana tenim un disgust. Els autors d'aquests treballs prou que procuren posar en relleu aquelles dades positives que donen peu a l'esperança en l'evolució de les coses, però la majoria de les informacions que ens donen conviden més aviat al pessimisme. Davant d'això hi ha molta gent que gira els ulls a una realitat que els incomoda, i a vegades tenen fins i tot la temptació de titllar els autors d'aquests estudis de rebentaires professionals, com si hi hagués uns quants flipats que volen amargar-nos l'existència. Així, doncs, semblen haver-se creat dues categories d'analistes: els que militen en el rengle dels pessimistes i que pensen que això va per mal camí, i els que prefereixen no mirar-s'ho o s'agafen a la realitat incontrovertible de l'increment de persones que entén o parla la nostra llengua, com a conseqüència lògica de l'increment demogràfic i de la feina de l'escola.

Sempre m'ha semblat que no voler veure la realitat de les coses és una mala política, perquè l'actitud de l'estruç no ajuda gaire a millorar-les. M'apunto, doncs, a la lucidesa dels pessimistes, encara que ens toqui fer el paper poc agraït de gemegar i de demanar canvis estructurals que mai no s'acaben de produir, perquè el mercat té unes lleis inexorables i perquè l'Estat espanyol juga sempre a la contra. Per això, perquè prendre la temperatura del malalt és una bona pràctica, em sembla que cal estar atents als estudis sociològics, per molt que ens portin males notícies.

Ara mateix, la Plataforma per la Llengua acaba de fer públic l'Informe Cat 2020. 50 dades sobre la llengua catalana, un treball anual que es basa en paràmetres objectius i comprovables i que ens proporciona informació sobre aquesta realitat que alguns prefereixen ignorar. Hi ha de tot, és clar, però davant la impossibilitat de resumir aquests cinquanta fets incontrovertibles, voldria posar l'accent en alguns que criden l'atenció. Per exemple, i com a primera garrotada, l'afirmació que «la meitat dels habitants de Catalunya creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents». Sorprenent, oi?, i francament desanimador. És clar que, quan ho llegeixes, no és fàcil de sostreure's a una notícia tan recent com la sentència del Tribunal Suprem que pretén obligar les comunitats autònomes dels països catalans a comunicar-se entre elles en llengua castellana: és evident que si aquesta alta instància judicial desconeix la realitat científica de la unitat de la llengua, ¿què poden pensar els ciutadans desinformats en aquestes matèries?

La llista de les males notícies d'aquest informe és certament força llarga. En deixo caure uns quants enunciats, molt diversos entre si, que s'expliquen per si mateixos: a la ciutat de València, no arriben al 15% els habitants que parlen habitualment en valencià; la plataforma Netflix no ofereix en català 331 pel·lícules que ja tenen versió en aquesta llengua; el Govern espanyol no ha invertit ni un euro en la producció cinematogràfica en català entre el 2013 i el 2019; l'empresa automobilística SEAT, amb seu a Catalunya, i que està atenta al mercat lingüístic búlgar, macedònic o finès, ignora completament el català; només l'any 2019, s'han aprovat a Espanya 134 normes que privilegien el castellà; l'ús del català en els documents notarials és del 9,4% a Catalunya; entre els 32 assistents virtuals de veu que hi ha al mercat, no n'hi ha ni un que parli català; etc.

Això és només una mostra de l'informe, on hi ha també una colla de dades positives. Però només la lectura del que acabo de resumir ja hauria de fer rumiar molts catalans sobre si hi ha motius per sentir-se optimistes...