El tancament de Nissan a Barcelona sembla que ha obert els ulls sobre la importància del sector de l'automòbil a Espanya. Alhora s'ha constatat una part de les seves debilitats, el cert és que el soroll fa difícil la reflexió serena sobre el sector. Fa deu anys ja es varen constatar les primeres debilitats, aleshores es va fer un treball seriós dins del sector de com la indústria de l'automòbil havia d'encarar el futur. Potser perquè era molt innovador, potser perquè les empreses s'havien anat recuperant, els treballs, com passa moltes vegades, quedaren a les estanteries de les empreses i administracions.

De què estem parlant? El sector de l'automòbil és avui a Espanya el primer sector industrial, deixant a banda els serveis turístics. Espanya és el segon país d'Europa i el novè del món en la fabricació de vehicles. Genera uns cent mil milions d'euros, dona feina a uns dos milions de persones i significa el vint per cent de les exportacions del país. L'any passat es varen fabricar un total 2.822.360 vehicles, del quals 2.209.487 turismes i la resta vehicles industrials.

Una indústria tan potent i fonamental per al conjunt de la societat i al mateix temps té uns grans punts febles. Ja abans del coronavirus s'havien mostrat les primeres debilitats, una baixada del tres per cent en la producció l'any passat, i el conjunt de les factories treballant al vuitanta per cent de la seva capacitat. El cert és que als fabricants aquestes dades no els semblaven gaire alarmants atès que al conjunt del planeta, exceptuant la Xina i l'Índia, les dades eren pitjors.

Per altra banda, la indústria auxiliar i de components, tot i que en els darrers anys ha patit fugues a altres països de la Unió, els de nova incorporació, ha mostrat en general una bona salut i una alta competitivitat mundial.

Aleshores, on és la debilitat d'aquest sector? El punt clau està en el fet que els centres de decisió en cap cas són aquí. La falta d'un sector financer propi del sector industrial i el fet que l'administració no participi en cap corporació fa que el grau d'incidència en la presa de decisions sigui molt baix. Fins avui l'únic que hem fet ha estat donar subvencions directes o indirectes, però aquesta via no té gaire futur atès que altres països poden fer el mateix i a menor cost.

Hem de tenir present que actualment els grups dels sector tenen unes dimensions gegantines i els que s'havien quedat petits s'han aliat entre ells i han creat consorcis. Per entendre una mica les mesures, el grup Volkswagen-AG té en l'actualitat vint-i-dues marques de cotxes, furgonetes i camions, fins i tot té una marca de motocicletes d'alta gamma i de material agrícola.

El consorci empresarial al qual pertany Nissan també el formen Renault i la divisió d'automoció de Mitsubishi. Les tres empreses s'han repartit el mercat mundial, com fan tots els grups i consorcis, i el mercat europeu ha quedat en mans de Renault. En una entrevista en aquest diari, el director per a Europa de Nissan ens deia que actualment tenen una sobreproducció mundial de més del vint per cent. La conclusió era clara: estaven obligats a tancar alguna planta.

Per què Barcelona? Les raons són diverses, totes rellevants i cap més definitiva que les altres, però totes importants. No hi ha cap accionista important del grup que sigui d'aquí (capacitat de pressió baixa). Planta envellida (des de fa temps no s'hi feien inversions de modernització). Costos laborals alts (salarials i no salarials). El Brexit (el Regne Unit no té aranzels amb Japó).

Ens ho podem mirar com vulguem, però si qualsevol de nosaltres estiguéssim asseguts al consell d'administració de Nissan al Japó, hauríem pres la mateixa decisió.