Escric aquest article, precisament, el dia 17 de juny convençut que és oportú parlar d'Hipati, el poble de la Grècia continental que, a través del Casal d'Europa, ja és un entranyable amic dels berguedans.

La paorosa imatge que hi acompa-nyem és obra d'un artista que conegué de prop l'holocaust sofert pel poble el 17 de juny de 1944 en què els nazis executaren 28 dels seus habitants, en malferiren 30 i calcinaren 375 de les 400 cases del municipi. Providencialment, com a mínim, just uns minuts abans que es consumés el projectat extermini de tota la resta de la població, incloses dones i infants, als inicis del replegament alemany de Grècia, una ordre superior manà suspendre la criminal execució.

Aquesta execrable història té el seu antecedent en el desembre de 1942, quan els alemanys afusellaren 10 hipatesos, com a col·laboradors amb la resistència hel·lènica en la voladura de l'estratègic pont del riu Gorgopótamos que demorà l'avenç nazi i molt enfortí la moral dels grecs.

Amb ple dret, Hipati figura a la llista mundial de ciutats màrtirs, al costat de la nostra agermanada Gernika, igualment damnificada pel feixisme hitlerià.

Encara avui resulta esfereïdor sentir explicar als vells supervivents hipatesos escenes d'aquella catàstrofe per ells viscuda. Com la del professor Kostas Zafíris, llavors adolescent, que va trobar-se amb dues noies plorant desesperades mentre cosien, com si de roba es tractés, el ventre de la seva mare, rebentat per una bomba i que inconteniblement sagnava.

Hipati és avui un bonic i recuperat poble de 500 habitants, amb cases unifamiliars i jardí, esglésies ortodoxes, valuós museu bizantí i modern observatori astronòmic. Al segle IX guanyà importància i adoptà el nom de Neopàtria. Més endavant esdevingué capital del comtat del mateix nom, que, conjuntament amb el d'Atenes, configuraren el domini català des de l'any 1319 al 1391. I a dalt d'un turó, dominant tot el poble i la vall, el castell, impressionant fortalesa medieval, primer dels francs i ja al segle XIV, domini de la Gran Companyia Catalana dels Almogàvers. Caigut progressivament en estat de degradació, durant els darrers segles, obres de recuperació iniciades fa menys d'un decenni han renovellat el perfil dels seus murs i conferit a la torre de l'homenatge una admirable esveltesa.

Cal no oblidar que el record que allí restà dels aspres guerrers almogàvers al llarg dels segles fou poc edificant. Expressions tals com, entre d'altres, «Ala! Fes via, gos català!», aplicable als homes malvats, les recordaven encara els avis del poble quan el visità el nostre eminent historiador i amic dels castells catalans a Grècia Antoni Rubió i Lluch l'any 1909.

He de confessar que em reconforten els nivells d'aproximació i cordialitat recíproca assolits entre Catalunya i l'actual Neopàtria al llarg dels darrers quinze anys a través del Casal d'Europa i la grega Associació Anianes (allà, conferències i castellers nostres... aquí presències de grups culturals i folklòrics d'Hipati...) que molt aviat podrem articular en un conveni de desgreuges, reconciliació històrica i cooperació cultural catalanohel·lènica, entre ambdues entitats.

Sols tancant els ulls avui, aquest 17 de juny i recordant Hipati, tres recurrents imatges resulten inevitables: la primera, el memorial a les víctimes del 76è aniversari de l'holocaust; aixecant els ulls, la sempre referent imatge del castell antany tan nostre; i ja sortint del poble, a la façana de l'edifici abans escola primària, una placa de marbre que en català, castellà i grec ens transcriu les lapidàries paraules de l'historiador Antoni Rubió i Lluch: «Després d'Atenes, cap ciutat de la Grècia continental té per al català un prestigi més gran que la de Neopàtria».