20 de juny de 2020
20.06.2020
Regió7

Sense escola

20.06.2020 | 00:21
Sense escola

S'ha acabat l'escola i a casa meva tot continua igual. Ha estat un final de curs diluït com una pel·lícula que saps que ha arribat al final perquè hi apareixen les lletres del repartiment i no perquè la història tingui un desenllaç clar. Confesso que desitjava que arribés aquest moment, em semblava que era més urgent abocar energies a encarar la tornada al setembre que no pas a intentar salvar un continguts curriculars amb més voluntat que mitjans. Els mestres –els bons mestres- també es mereixen un aplaudiment. Hi ha hagut un consens generalitzat que la gent gran ha estat el col·lectiu oblidat d'aquesta pandèmia. Crec que sí, però que no ha estat l'únic. Les criatures han estat les altres damnificades. D'avui per demà: quedeu-vos a casa, no sortiu a jugar al carrer, no aneu a col·legi, no us reuniu amb els companys. I amb tristesa comprovo que encara ara s'arrossega aquest menysteniment: terrasses obertes i parcs infantils tancats. L'economia al centre i les persones a la perifèria.


En aquests tres mesos ha passat el que volia evitar, que els meus fills es convertissin en addictes a les pantalles. Han après a través d'elles i s'han divertit jugant amb elles. Tot el món a través d'una finestra. Els analistes diuen que moltes famílies han fet un màster accelerat en convivència, que l'excepcionalitat viscuda haurà sumat coses bones. Seguint els consells de l'experta en educació emocional Eva Bach, m'he acostat a l'univers del meu fill preadolescent i he après que l'AuronPlay es diu Raúl, que l'univers Star Wars és inesgotable -i si no us ho creieu mireu la sèrie The Mandalorian-, i que em coneix més ell a mi que jo a ell. Tota una lliçó de modèstia.


Ara comencen oficialment les vacances i convindrà trencar rutines. Demostrar que encara que som al mateix lloc on érem -a casa- hem entrat en un nou període. Com a senyal de comiat em regalo una visita a la Barcelona post-pre-turística. Dues adolescents bellíssimes, més per joves que no pas per genètica, es fan una selfie a la plaça de Catalunya. Barcelona s'assembla a Barcelona i em recorda fugaçment Manresa. La llum és la idònia per fer fotos. Cau obliquament, amb la inclinació precisa perquè els objectes prenguin la vida que no tenien. És una claror que transforma el que toca, que dibuixa ombres allargassades on no hi havia res, que dona volum a cares i objectes, que fa que el pare i la filla que juguen a bàdminton davant de la catedral semblin feliços. Encara que observis el món, la vista enganya i costa saber què és realment real. Comparteixo del tot aquesta reflexió de Susan Sontag, recollida a l'exposició «Sobre la fotografia», al Palau de la Virreina: «La càmera converteix tothom en un turista de la realitat dels altres, i a la llarga de la pròpia». Som uns eterns visitants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.