Aquests dies Jordi Pe-sarrodona ha fet públic el que deia en privat, la seva decisió de donar-se de baixa d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després de 25 anys de militància, en sentir-se orfe de representació i no compartir la represa de l'anomenada taula de negociació amb el PSOE, després dels anys de mobilització (des del 2010), que va culminar amb les càrregues efectuades l'1-O del 2017 per membres de la Guàrdia Civil, que el van lesionar a l'entrada de l'escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada. L'any passat va renunciar als càrrecs polítics: regidor de l'Ajuntament de Sant Joan, membre del Consell Comarcal del Bages i de la Permanent Comarcal d'ERC per discrepàncies amb l'actual direcció. Partidari de mantenir les mobilitzacions pacífiques al carrer i d'exigir un referèndum pactat democràticament amb l'Estat, és un ferm incondicional de la unitat d'acció, com havia reclamat el militant històric i gran referent de l'independentisme Jordi Carbonell. El bagenc va ser l'any passat un dels impulsors del manifest «Independentistes d'esquerra» presentat públicament a l'Ateneu Barcelonès de la Ciutat Comtal, que l'exregidor i conegut clown defineix com una iniciativa adreçada «als que ens sentim orfes d'una unitat estratègica», per l'objectiu de conquerir la independència de Catalunya. Pesarrodona també va promoure la constitució del Col·lectiu Primer d'Octubre, format per militants d'ERC contraris a la direcció del partit, favorable a establir relacions amb el Govern central. També apuntava que no es pot dirigir ERC des de la presó, en referència al seu líder, Oriol Junqueras, i com que ara és un partit que s'està fent gran, té molts càrrecs i «com més n'hi ha més gent no se'n vol moure. Això fa molt mal». Anàlisi que sembla encertada, però que l'actual direcció ni es planteja, mentre observen com el que anomenen antics convergents no s'acaben de posar d'acord ni amb les sigles ni amb l'estratègia a seguir. Després de l'1-O, l'independentisme ha entrat en crisi.
Els partidaris de l'actual direcció d'ERC se senten còmodes amb la ferma voluntat política d'intentar pactar amb el govern de Madrid, malgrat la contradicció que suposen els presos polítics, i que l'estratègia sigui difícil d'entendre per les bases, i sobretot pels votants, que són els qui en definitiva validaran o no si la tàctica escollida dona els resultats desitjats. El que segur que haurà d'esperar és la independència, si la direcció continua en la línia expressada de buscar l'entesa amb els Comuns i l'actual PSC-PSOE d'Iceta i Granados. No es descarten noves dimissions, tot i que fins ara n'han estat poques, però significatives, com les de l'alcalde de Montblanc i el de Manlleu, en disconformitat amb la línia empresa pel partit arran dels Fets de l'1-O. Mentre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va capejant el temporal com pot, malgrat els errors comesos en les decisions presses arran de la pandèmia, i sobretot amb un estat d'alarma difícil de justificar per una veritable esquerra, oimés quan va comportar els primers dies un exhibicionisme militar fora de qualsevol sentit comú, ERC té un full de ruta que li costa explicar, malgrat la situació privilegiada en què es troba el partit. A punt de complir 90 anys, va patir una Transició difícil com a partit minoritari, en què l'obligaren a presentar-se sense legalitzar, a les eleccions legislatives del 1977 dins la coalició Esquerra de Catalunya, amb l'històric militant Heribert Barrera. Va compartir posicions polítiques del pujolisme del 1980 al 1987, als darrers 4 anys sense que a CiU li fes cap falta. Àngel Colom i Josep Lluís Carod Rovira van encapçalar el 18 de desembre del 1986 el manifest «Crida Nacional a ERC», que va aglutinar una nova generació independentista. El 19 de novembre del 1989 es va celebrar el convuls Congrés de Lleida, on Colom va apartar Joan Hortalà com a secretari general i va iniciar el gir cap a l'independentisme que després van continuar Carod i Joan Puigcercós. Del 2003 al 2010 va formar part del Tripartit amb socialistes i Iniciativa, anys en què es constata com a inservible el sistema autonòmic, oimés amb moments d'involució centralista estatal. Ara ERC és un partit hegemònic i potser cohesionat, veurem si ho sabran aprofitar.
