Hi ha bars i restaurants fantàstics, però a la majoria hi trobo molts inconvenients: són habituals els preus exagerats, les llargues esperes, les cadires incòmodes, l'olor de sofregit que t'impregna la roba i, sobretot, hi ha molt soroll. Una part del temperi forma part de la pròpia indústria: per exemple, el bàrman que li fot hòsties al marro de la cafetera amb la mateixa contundència que hi posaria si un dinosaure s'hagués colat al local i estigués intentant estabornir-lo amb el mànec de la Gaggia. O també, aquells escalfadors de cacaolats que porten el motor d'un jumbo transoceànic. Però la principal font de soroll no és culpa dels locals, i és a tot arreu. És la veu de la gent que baladreja. La veu humana és un contaminador insofrible: el paio que fa discursos per telèfon al bus, el que parla a crits a l'avió, el que atabala a l'odiosa terrassa de sota casa... I resulta que la veu també és la principal propagadora del coronavirus. Ens han explicat llegendes per fer-nos por, però l'essencial és simple: quan la covid s'encomana de debò és quan ens ajuntem en espais tancats sorollosos i parlem una estona en veu alta els uns a tocar dels altres. És així com les micropartícules de saliva aturen el món. O sigui, que la protecció decisiva és clara: als llocs públics, callar. O com a màxim, xiuxiuejar. Tancant la boca derrotarem el virus i, de propina... uau, quin descans.
