Allò que sentim en la fosca, dins nostre, ho podem explicar? La foscor, dins nostre, és l'ànima? Allí és on no ens podem enga-nyar, on sentim els nostres desitjos i inquietuds, també la por.
L'evangeli ens diu que no hem de tenir por de sentir, ja que sentim el que som.
De dins ens surt el nostre tarannà, les nostres intencions, la nostra estimació cap als altres, també cap a les coses boniques que ens fan gaudir.
Amb la pandèmia, ens hem recordat de molts coneguts, als quals desitjàvem el millor, però no els podíem veure. Quan ens els trobem passejant, ara que tot es va normalitzant, cal que els ho diguem. Cal que sàpiguen que hem pensat en ells. També les persones que més estimem. Amb aquestes potser hem estat en contacte oral o visual electrònicament... Tanmateix, tenim tantes ganes d'estar amb ells. Els ho hem de dir sens falta, tal com ens surt de dins.
Fa poques hores he sabut de la mort d'un bon amic de la família. Quines ganes d'abraçar-los. Què els diré? És important. Hi ha paraules tan boniques que arriben a dins de l'altre i ajuden. No ens les podem quedar, les hem de donar.
Pau, serenor, amistat, estimació, confiança, esperança, bona nova, Déu. La meva intenció serà dir-les. Les tinc a dins. N'hi haurà prou?
Sort que la mascareta no ens tapa els ulls, recordeu la dita? «Els ulls, el mirall de l'ànima». A falta de somriures, hem de mostrar la mirada amb transparència. Ens haurem d'esforçar a posar més èmfasi en les paraules, i en els gestos. El tacte també el tenim retallat, això també ens priva! Som tan mediterranis, tant de tocar-nos!, l'encaixada de mans, el copet a l'espatlla, l'abraçada...
Aquí hi entra l'altra dita: «Amb la intenció ja val».
Això és el que hem de fer des d'ara, mostrar la intenció, allò que sentim tan endins, que és el que val, que és el que som.
