Amb Barcelona i Lleida desconfinades es mig tanca un període insòlit que mai no ens hauríem imaginat de viure. Només es mig tanca perquè el coronavirus no s'ha pas acabat. Només cal veure el desplegament de mascaretes de tot tipus i color que portarem encara molts dies pel carrer. O la limitació encara vigent en l'aforament d'actes públics, les contínues crides dels responsables sanitaris a la precaució i a mantenir la separació social, a la neteja de mans, etc. La veritat és que ni de lluny ja som fora de perill i que ningú no ens pot garantir que no apareixeran rebrots. N'han aparegut de seriosos a la mateixa Xina, un país sotmès a una disciplina social molt més forta que a Europa. Encara ha de passar l'estiu i ja veurem com anirà a la tardor, el període que els entesos consideren més perillós. El cert és que seria imperdonable que algun dia tornéssim a constatar les mateixes mancances d'infraestructures i de materials que la covid-19 va posar en relleu. Totes les administracions hauran d'estudiar molt bé on han de fer inversions, en un moment que tothom reclamarà allò que necessita. Però la sanitat pública s'ha d'emportar un bon percentatge dels recursos disponibles, encara que puguem creure -potser de manera massa optimista- que ja hem superat la pandèmia.
El cas és que de pandèmies en tenim d'altres, no totes sanitàries, però sí que molt perjudicials. Segurament molts lectors van veure a TV3 el reportatge d'Euskal Telebista El virus de la corona, que posava en relleu els embolics i tripijocs econòmics de l'exrei Juan Carlos. Sorprèn que després de la quantitat d'informació que s'ha publicat aquests dies sobre el seu comportament, el Congrés de Diputats votés aquesta mateixa setmana en contra de crear una comissió parlamentària que investigui l'anomenat «rei emèrit». Que hi estiguin en contra PP i Vox no és estrany perquè són els que representen el llegat franquista consubstancial amb la monarquia borbònica. Però com és possible que també el PSOE votés en contra de la comissió d'investigació, oblidant del tot la seva teòrica filiació de partit d'esquerra i republicà? Com ho pot justificar al·legant que un informe dels lletrats del Congrés diu que el rei és inviolable de manera permanent? L'any 2020 es poden defensar privilegis d'aquesta mena? Algú pot ser inviolable, faci el que faci? Algú pot tenir una impunitat permanent? Com lliga això amb l'afirmació de Pedro Sánchez que diu que està presidint «el gobierno más progresista de la historia»?
Els darrers dies han reaparegut altres pandèmies, com la qüestió dels GAL i la seva relació amb Felipe González, un tema que portarà cua. Però l'anècdota de la setmana ha estat la sentència del Tribunal Suprem que disposa que l'idioma de relació entre els governs del País Valencià, de les Illes i de Catalunya ha de ser el castellà. El Tribunal deu pensar que qualsevol altra llengua que s'hi parli és només un patuès sense importància. Però el Suprem ha demostrat saber poca cosa d'idiomes. O que no vol saber que a Catalunya, a la Catalunya del Nord, a les Illes Balears, al País Valencià, a la petita comarca del Carxe (Múrcia), a la Franja de Ponent (Aragó) i a la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya) es parla, amb diferents accents, la mateixa llengua. O sigui que, com deia Machado, també el Suprem «desprecia cuanto ignora». Caldria recordar-li, a més, aquella bona descripció de Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic 'bon dia', em responen dient 'bon dia'». I és que la consciència global de país, que la unitat de la llengua catalana pot anar fent reeixir en el conjunt dels territoris on es parla, és justament allò que els magistrats del Tribunal Suprem volen evitar sigui com sigui.
