No és pertinent anomenar la soga a casa del penjat. Això és sabut almenys des que Cervantes ho va posar en boca del Quixot. A Ciutadans, evocar Rivera i la seva agosarada ambició, inversament proporcional a la seva sagacitat política, pot incomodar encara alguns. Però la impertinència ajuda també a comprendre el passat i indagar en el futur.
Arrimadas va ser escudera fidel de Rivera, però ha advertit amb agilitat que el llegat del seu mentor era la irrellevància política. Impulsat pel gran capital, el fangar de corrupció del PP i l'atonia socialista prèvia a la moció de censura, Rivera va construir veloçment una hipòtesi de govern. I amb més celeritat, la seva obstinació la va arruïnar.
La reorientació d'Arrimadas és valorada en els sondejos d'opinió. Sota el diluvi de pedres de la crisi, la majoria reclama als seus representants que siguin útils en la reconstrucció. La imatge aconseguida amb el recolzament a l'alarma i l'ingrés mínim vital i la disposició a parlar dels Pressupostos és el sortilegi de Cs per mirar de sortir del clot i tornar a obrir un passadís entre el PSOE i el PP.
El poder econòmic va quedar escarmentat amb Rivera, però veu en la reorientació taronja una oportunitat per matisar la influència d'Unides Podem en el Govern de Sánchez. Els socialistes no són indiferents a aquest nou marc. Amb els deu diputats d'Arrimadas no n'hi hauria prou perquè Sánchez pogués replantejar-se la seva coalició amb Iglesias, però sí que prefiguren una incerta vàlvula de seguretat davant dels vaivens d'una ERC ficada ja en la batalla electoral amb JxCat.
Iglesias resistirà l'acostament PSOE-Cs per dos motius. Un, aquesta parella no suma. Dos, la seva aposta personal per entrar al Govern no admet espantades. Ni en els Pressupostos ni en la reconstrucció coincidirà amb Cs (taxa Google, taxa Tobin, pressió fiscal). Però aquest obstacle no hauria de ser insalvable. La tutela efectiva de la Unió Europea, com a financera en potència del pla de reconstrucció, podria desdibuixar algunes diferències avui irreconciliables.
