Divendres és previst que se celebri el ple de canvi d'alcalde a Manresa. Com en altres llocs, es farà en un escenari gens habitual que permeti l'assistència de molts ciutadans bo i respectant les distàncies entre persones que la covid encara aconsella de mantenir. Es farà al Kursaal, equipament municipal que permetrà donar la rellevància i solemnitat que es mereix un canvi d'alcalde. Cal suposar que els partidaris de Junyent i d'Aloy manifestaran reconeixement i suport als seus representants amb expressió sonora educada. I si n'hi ha que han quedat fora perquè no cabien dins, també hauran d'esperar amb expectació respectuosa la finalització de l'acte per aplaudir els «seus» alcaldes. M'imagino que s'instaran a les municipals del 2023 per tornar a disputar-se l'alcaldia. El normal en democràcia, vaja: acceptació de les regles del joc i respecte per l'adversari.
El relleu de Manresa es produeix al cap d'un any de mandat i d'haver-lo pactat quan els resultats electorals aconsellaven fer-ho: Aloy només va sumar 10 vots més que li permetien substituir Junyent a l'alcaldia. Com a socis de govern que havien estat fins aleshores van negociar, aportar i pactar una solució raonable que, pel que sembla, va configurar ambdues parts en les renúncies que van haver de fer. Divendres, es materialitzarà el relleu i ens en felicitarem per la manera com s'ha fet.
L'experiència professional (i de la personal no us en parlo) m'ha permès viure relleus d'alcaldia de tota mena: tranquils, crispats, eufòrics, sorpresa i algun d'inversemblant. Quan la victòria electoral ha estat per majoria, el canvi d'alcalde no té més problema que l'acceptació de la realitat. Quan el canvi és fruit de pactes, comença amb bones vibracions i corre el perill d'acabar, algunes vegades, com el rosari de l'aurora. I quan el relleu es produeix per pèrdua de confiança, fa de mal pair. En tots els casos, les actituds personals dels candidats han tingut molt a veure amb el desenvolupament de l'acte de canvi d'alcalde. Així, el tarannà dialogant ajuda a l'acceptació de la realitat «gua-nyadors» i «perdedors» (recordeu quan Sanclimens i Ferrer van «girar la truita» a Manresa i a Berga). Contràriament, quan l'actitud afavoreix el xup-xup de la violència verbal, les escridassades deriven cap a la intolerància, la increpació, l'amenaça i el risc de l'agressió. Tots tenim al cap imatges que avergonyeixen. I exemples d'alcaldes que avantposen l'ego per damunt de tot. Per citar-ne algun de representatiu, el Gil y Gil de Marbella. L'aplaudien pel que aparentava i feien com els badocs que encallen la mirada en el dit que assenyala la lluna. Fins que no van veure el rei despullat no van descobrir les vergonyes que dissimulava: interessos i especulació urbanística, essencialment. Sobre això recordo temps que es comentava que per garantir tractes de favor s'imposava l'assegurança en previsió de sinistres. Ja se sap que en el populisme sempre hi ha hagut molta màfia al darrere.
Contràriament, aquesta setmana hem acomiadat un alcalde, Juli Sanclimens, amb la consideració unànime que per ser bon alcalde s'ha de ser bona persona. Doncs això.
