Ja sé que em posaré en un embolic escrivint el que escriuré. Però, escolta, després de 3 mesos confinats -i quiets i callats i fen bondat fins a límits insospitats- deixa'm treure la pols. Allà vaig: el tango que l'Ajuntament de Manresa s'acaba de marcar pintant, de groc, part dels carrers perquè hi caminin, amples, els vianants, és... d'escàndol. De categoria. De traca i mocador. D'aquells que fan història. O historieta. I és que Manresa ha estat presa per una febre groga que s'ha llançat encomanadissament pels carrers i els ha engroguit amb unes ratlles psicodèlicament estampades -a l'asfalt- que conviden a tot menys a passejar-hi tranquil·lament per damunt. Preguntats pel tema, a la Casa Gran diuen que els serveis tècnics han tingut un rampell «artístic». A fe de Déu que sí. Però és que les línies en qüestió -i no és qüestió de gust- són dissuasives. No em toquis. M'explico. A la via política ara ja no recordo per a què serveix el groc, però a la via pública, quan veus groc, vol dir que oju, que hi ha perill, que vigilis. Que no ho aixafis. Quan pinten el terra de groc vol dir que van mal dades, que hi ha obres, que no és clar què has de fer. Que hi passis però no t'aturis, o que no hi aparquis o que no badis que te la fotran. O que pots prendre mal. Per això posen el groc, perquè et posis en alerta. I per això les tanques de via pública també acostumen a ser grogues. Si a sobre les línies grogues contenen, com és el cas de Manresa, traços psicotròpics difícils visualment d'entendre, aleshores la cosa està servida. En una decidida aposta per una lletjor ambiental que sovint caracteritza la molt noble i lleial ciutat de Manresa, l'escampada groga aquesta fruit d'un rampell postconfinament condemna, ara per ara, el panorama viari local a la desolació més absoluta. Caos lineal, cruïlles que costen d'entendre i lletjor preeminent de la cosa, amarada, això sí, de bona intenció, però que deixa estupefacte qualsevol que vulgui mirar-se el panorama. I és que, si volien convertir trams de la ciutat en espais més passejables, més amples, més segurs, més acollidors... no calia crear. Ja està inventat. El món és ple de pobles i ciutats plens de vianants per a vianants que són, d'entrada, bonics, i de sortida, pràctics. Qualitats que en el cas que ens ocupa no és compleixen cap de les dues. I ja sé que em diran que és provisional -que això espero- però la provisionalitat no ha de ser excusa per fer triomfar la lletjor i el desori psicodèlic més absolut els carrers de Manresa. És veritat que les línies corbes no uniformes trenquen la monotonia. Però no estem pas jugant, oi? La provisionalitat només es permet lletja quan es tracta d'obres, avaries o reparacions. L'estem putejant però estem treballant per a vostè. Aleshores s'entén. Però no és el cas, oi, que estiguem d'obres o reparacions, provisionals o perpètues, oi? Potser s'han posat «creatius» quan el que tocava era anar seriosament. De veres. Fa temps que ho espero.