El 26 de maig del 2019 el resultat de les eleccions municipals, amb la victòria (per deu vots) d'ERC Manresa, va comportar la renovació del pacte de govern que ja coneixíem del mandat anterior. Una majoria àmplia de regidories d'ERC i JxM a parts iguals i amb el relleu a l'alcaldia, repartits un a tres (començant per l'alcalde vigent i amb el canvi pels següents 3 anys del cap de llista d'ERC). Tot i el canvi de papers en el resultat aritmètic, tot seguia igual. Cap canvi. Les mateixes forces ostentant la majoria. Sense més necessitat que els vots propis.

Estic segura que el que serà el nou alcalde d'aquí a pocs dies no estarà gaire d'acord amb aquestes últimes afirmacions. Si tingués l'ocasió de replicar aquestes línies probablement diria que aquesta no és la voluntat del pacte que van signar ERC i JxM. Que la voluntat del pacte era assegurar determinades polítiques valentes per fer passos cap a una Manresa més justa. Que la voluntat del relleu d'alcaldia és poder aportar una altra manera de fer, més fresca, amb més empenta i més d'acord amb els temps actuals. Una manera de fer que pot tenir incidència en el si de l'Ajuntament, en el seu funcionament intern i institucional, però que difícilment podrà afectar el dia a dia de les manresanes o el sentit de les polítiques que es porten a terme. Perquè de portes enfora, res ha canviat. L'equip de govern segueix conformat pels mateixos partits. Amb la mateixa representació.

La qüestió aquí és que determinades forces ni es plantegen establir altres possibilitats, i encara més si davant hi veuen la comoditat de treballar amb relativa seguretat, amb una comoditat implícita de la força de les majories. No cal enganyar-se però. Aquesta comoditat és enganyosa, perquè la comoditat interna molt sovint et deixa en una posició externament molt més difícil de gestionar. I és que no ens hem de plantejar com és més fàcil governar, sinó com ho farem millor perquè sigui possible que totes les manresanes puguin viure dignament.

És possible transformar la realitat que vivim. Fer una política que realment posi la vida de les persones al centre. Que no quedi només amb les paraules, i que ho tradueixi en fets. Fets que demostrin que la prioritat és sempre la vida de les manresanes davant dels diners. I això lamentablement no ho veiem. No ho vèiem fa cinc anys, ni de fa un any a ara.