Els catalans, a Espanya, hi hem fet tots els papers de l'auca: bons minyons assenyats, revolucionaris arrauxats, negociants, súbdits, cornuts d'aquells que sempre paguen el beure, col·laboradors més o menys ingenus, carn de canó, captius, etc. Efectivament, de tot una mica i sempre amb el neguit de no trobar mai el lloc adequat i sense poder exercir tampoc amb confiança i tranquil·litat la nostra manera de ser i de governar-nos. Ja he escrit alguna altra vegada que soc dels que pensen que els catalans -que no som pas cap ètnia tancada, sinó un poble d'al·luvió, poc o molt mestís, com tants d'altres que hi ha a les ribes del Mediterrani- hem estat tradicionalment els únics que ens hem sentit realment espanyols. M'explico: d'una Espa-nya -hereva d'aquella Hispània dels romans- entesa com un projecte compartit basat en el respecte de la diferència dels pobles que hi són presents, havent-hi, doncs, diverses maneres d'exercir aquesta hispanitat. Però no ha estat possible. Castella, com a poble singular, s'ha mimetitzat amb una Espanya inexistent i s'ha autoproclamat tant sí com no l'única manera -la seva, és clar- de ser espanyol. I així estem.

I els catalans, de grat o per força, hem anat donant sempre voltes a l'etern debat de si arreglem Espanya i la fem mínimament oberta per admetre la plurinacionalitat o fotre el camp d'una vegada. Perquè la realitat és prou tossuda i ens demostra que amb aquell tarannà excloent no hi ha res a fer. La situació de subsidiarietat és flagrant. Teòricament una aliança lliure de pobles veïns, on cadascú liderés espontàniament en tot allò que és més capaç, seria desitjable i el resultat global segurament ben positiu. Però d'on no n'hi ha no en raja! Si un vol imposar, malament rai!

Feia temps que volia llegir el llibre de l'historiador anglès, reconegut hispanista, Paul Preston. Fa uns mesos va publicar un treball de recerca que en català ha anat a cura d'Editorial Base: Un poble traït. Corrupció, incompetència i divisió social. No ho reflecteix el títol, però es tracta, naturalment, del poble espanyol, en conjunt. L'autor no és pas un home especialment simpatitzant del moviment independentista, més aviat al contrari. I, per tant, ningú podrà dir que escombra a favor nostre. Fa un repàs general del tarannà de la seva oligarquia, que veu les institucions públiques com el seu negoci i es limita a ressenyar de manera evident la conflictivitat permanent que existeix entre la idiosincràsia catalana i la castellana. Però alhora demostra que els perjudicats no hem estat només els que vivim en aquest espai peninsular, sinó la immensa majoria del poble ras, impedint que aquest pugui gaudir de major llibertat i nivell cultural i de vida.

Els principals enemics del concepte espanyol clàssic segueixen sent els defensors de la unitat uniformadora amb la qual disfressen la seva voluntat real de poder econòmic i polític. Davant d'aquest panorama no entenc com ningú pot acceptar resignadament, encara que no sigui català, aquest estat de coses que l'empobreix materialment i espiritualment. No cal que en sigui còmplice o captiu. Per què no aprofita l'oportunitat que li ofereix la revolta catalana per fer net?