Saber estar, saber comportar-se d'acord amb el moment, no és fàcil i en el món de la política encara menys. Bona part de la desafecció actual a la classe política és causada per no saber estar, per la inconsciència de molts polítics de fer prevaldre els interessos particulars o de partit per damunt dels comuns. Parlar de saber estar no és parlar de protocol, es tracta de sentit comú, de respecte i de valors.
Pensar allò que es vulgui i mantenir la personalitat és compatible amb saber estar. I això és el que van demostrar els grups polítics presents a l'Ajuntament de Manresa en el decurs del ple de renúncia de Valentí Junyent, després de nou anys a l'alcaldia de la ciutat. Únicament algun estirabot del grup antisistema que desmereix el nivell d'alguns dels seus antecessors de la mateixa formació al mateix consistori i al Parlament de Catalunya.
El paisatge polític local és un camí on hi ha espines, més de les que voldrien els que governen. En aquest ple de comiat no es van oblidar les espines que s'han hagut d'enretirar per fer avançar una ciutat que és plena de reptes que no sempre es poden satisfer. Entrebancs que són causats per conjuntures globals sobre les quals hi ha poc marge per actuar, per les estructures legals rígides i caduques de l'administració pública i perquè els recursos són limitats. I també els obstacles que, democràticament, l'oposició ha de posar de manifest quan les accions que es proposen -o s'executen- no es consideren oportunes.
El saber estar dels portaveus dels grups municipals va permetre posar els llums llargs i constatar que la ciutat dels governs Junyent, primer amb suports puntuals, i després en coalició, ha avançat en aquests nou anys a partir de la feina ingrata i feixuga de reconduir unes finances al fons del pou. La ciutat ha emergit i ha estat capaç de trobar els recursos per acabar el nou hospital, modèlic al país. Un repte que havia assumit inicialment amb tot el coratge l'alcalde Valls i posteriorment l'alcalde Camprubí i que calia acabar amb determinació. La Manresa actual ha deixat enrere els conflictes legals -Casino, edifici plaça Bages- i ha fet un pas, que semblava impossible, de fer realitat la federació universitària entre Vic i Manresa. Ha estat una etapa en què ha prevalgut la voluntat de sumar acords i de saber estar al costat de les entitats i la ciutadania. Un període en què s'han tancat actuacions que semblaven impossibles, com la reurbanització de la plaça Bonavista. La gestió ha estat al centre del mandat Junyent. En aquest sentit, doncs, ha estat fidel al reclam que el va portar a guanyar les eleccions del 2011.
La Manresa que sap estar s'ha vist en aquest darrer ple municipal, però també l'hem vist fa pocs dies en el comiat de l'exalcalde Juli Sanclimens o en el document que fan seu tots els grups per intentar fer front als efectes devastadors que deixa la pandèmia. La ciutat uniforme, el pensament únic ens portaria al desastre, però comprovar que sempre queda espai per sumar, del treball conjunt i de saber estar no deixa de ser una alenada d'aire enmig d'un ambient polític a tots els nivells -país, estat, món- cada vegada més irrespirable.
