L'efecte de la pandèmia ha sigut tan terrible que parlar de la seva part positiva pot sonar tan obscè com ho és l'actitud d'aquells que viuen la seva vida alegre, aliens al dolor dels altres i a totes les mesures de precaució que cal prendre. Cap dels efectes col·laterals d'aquest virus, per molt benèfics que ens puguin semblar, no poden compensar el seu dolor, això és ben cert, però hem d'admetre que també ens podria dur alguns canvis per a bé, i seria imperdonable no treure'n el millor partit. Segur que si hi reflexionéssim podríem fer una bona llista de les coses que el coronavirus podria canviar per millorar les nostres vides. Quan les tinguéssim damunt la taula ens adonaríem que la majoria d'elles serien la conseqüència d'un mateix principi: posar el fre, abandonar l'obsessió per competir, per acumular, per fer-ho tot i per ser a tot arreu; saber-se estar quiet i assaborir d'una manera més profunda el que ja tenim i totes les coses bones i malaguanyades que tants cops desaprofitem o que només gaudim a mitges.

A la llista de les flors que han renascut d'entre les cendres en aquesta «nova normalitat» ahir s'hi van sumar les sales de cine. Les sales de cine són els temples dels nostres somnis. Tant se val si el que hi projecten és cultura o és evasió, tot és bo si serveix per aïllar-nos unes hores del món real i retornar-hi amb un altre ànim. I vet aquí que, per obra i gràcia del coronavirus, els exhibidors, fent de la necessitat virtut, han programat alguna reposició. I així aquest cap de setmana tindrem l'oportunitat impensada de reveure o de descobrir a la pantalla gran, i a Manresa, una pel·lícula tan inoblidable com Cinema Paradiso. Quan ho vaig llegir vaig tenir una d'aquelles alegries «postcovid» que ens eixamplen el cor de tant en tant, tot i que temo que serà només una situació passatgera. M'imagino que l'engranatge pel qual es regeix el cinema comercial, basat en la producció industrial constant i el consum immediat, no preveu el fet de reservar ni que només sigui una sala per projectar-hi reposicions de grans èxits. Que n'hi hagués una altra de dedicada als cinèfils de debò on veure pel·lícules de Buñuel, de Passolini o de Kurosawa seria un gran què, però em conformaria amb una on poder anar a vibrar de nou amb algunes d'aquelles tan populars com Dumbo, com Espartaco, com Ghost o com Grease. Seria fantàstic. Però veig a venir que ben aviat haurem de tornar a triar entre Una abuela muy muy guay i Tortazo letal. La normalitat és això.