Si no sabeu què fer, camineu. Camineu molt i per tot arreu. Pels carrers que coneixíeu i pels que no hi heu passat mai, pels camins polsegosos que es perden entre camps i boscos i pels que voregen rius i rieres. Tireu-hi pedretes, mulleu-vos-hi els peus, feu com si no tinguéssiu edat. Si no sabeu on anar, camineu. Trieu un camí a l'atzar o torneu a fer el mateix recorregut urbà de sempre però mirant enlaire, fixeu-vos en aquella portalada antiga que malgrat els anys i les reformes encara fa la mateixa funció per a la qual es va concebre. Aguditzeu la vista i l'oïda. Poseu-hi tots els sentits. Ara que ningú és capaç de divisar el futur més immediat, que la por ha desdibuixat la ruta, que la pandèmia ens ha robat la primavera i tenalla l'esclat estival, ara que l'única certesa és que a la tardor les fulles tornaran a caure, aprofitem que encara són als arbres per observar-les a contrallum. Us esperen tota la gamma de verds possibles, plantes que fan olor de terra, d'humitat i de flor de Sant Joan, ocells que piulen cançons apreses, canyissars que apuntalen el cel, esplanades amb camps de rostoll que empal·lideixen. Feia temps que la natura no s'esforçava tant per seduir-nos, per fer-nos caure, rendits i enamorats, als seus peus. I s'ha d'estar enamorat de la vida per afrontar el desesper.

Imiteu-la. Feu la fotosíntesi. Despreneu-vos del diòxid de carboni que provoquen les penes, recicleu-vos per dins, allibereu-vos de cadenes mentals. Necessitem oxigen per agafar aire, per viure, per continuar. I si no podeu caminar, poseu la cadira al costat de la finestra, deixeu que la llum del dia us banyi les cames, festegeu amb l'arbre del car-rer que dansa cada dia només per a vosaltres. Feu que els moments ordinaris siguin extraordinaris. És l'estiu de les petites coses. Llegiu el que veieu. Llegiu-vos per dins. No malgasteu ni un moment. No perdeu energia en debats absurds. Aclimateu-vos. A l'estiu fa calor, doncs sueu. El dia allarga, viviu-lo més.

Soc amb els meus pares al terrat. Parlem dels dos tiets que van perdre la joventut lluitant a la guerra civil. Un era de la lleva del Biberó i va ser a l'Ebre, i l'altre, a València. Dues vides marcades, com la de tants d'altres. Fa anys que són morts i mai parlaven del passat. M'encanto mirant com el vent belluga les branques del desmai i entenc que no tornarem a la normalitat perquè no es torna enrere. Només es va endavant. Els cercles maregen. Els salts en el temps esgoten i la nostàlgia és el refugi on guarim les ferides del present. Segur que oblidar és un error i relativitzar-ho tot l'únic camí possible. Caminem-lo.