Ha estat tan gros tot això que ens ha passat, que els darrers tres mesos han posat a prova molt bona part dels nostres comportaments i actituds, individuals i col·lectius. Ja no parlo de la situació de cada família, amb les pors, les angoixes i els dols que hem passat, sinó de la manera d'afrontar un problema de tanta gravetat per part dels governants i els líders socials. I ara, quan s'han obert les portes a la «represa» i a la «nova normalitat», tots plegats ens trobem davant d'una nova situació que hem de saber abordar amb la màxima enteresa possible i amb unes maneres que estiguin a l'altura de l'hora present.
S'imposa, doncs, mirar de no perdre els papers, de guardar la mesura de les coses, d'evitar que la impaciència o el neguit, que són fàcils d'entendre, donin un mal exemple davant una ciutadania que té el mateix dret d'esperar-ho tot de tothom en una situació tan delicada. Lamentablement, però, comencem a veure determinades actituds que no van en aquesta direcció. La més ostensible deu ser segurament la visió del capteniment de la gent en alguns locals públics, als bars i restaurants, a les platges. Al costat d'una massa gens menyspreable de persones que estan atentes a seguir les indicacions oficials (màscares, distància, rentada de mans), ens escandalitzem davant les manifestacions evidents dels qui s'ho salten, sigui per pura inconsciència, per falta de responsabilitat o perquè pensen que ells estan per damunt dels rebrots de la pandèmia. Com diuen alguns centres sanitaris, «el desconfinament no significa que ja no hi hagi virus. Significa que ja tenim lloc per a tu a l'hospital»...
En el paquet de la insolidaritat també fan angúnia les exigències d'alguns empresaris que, empesos també per una impaciència comprensible, fan declaracions contra els governs perquè aquests moderen el ritme amb què ells voldrien tornar a la normalitat. Sentint-los, sembla que la culpa de tot la tinguin els polítics, no el coronavirus. Pressionen perquè tot vagi ben de pressa, exigeixen (tothom exigeix en aquest país) que les ajudes econòmiques siguin encara més grans i encara més prolongades, accepten de mala gana les restriccions que se'ls imposen.
Els polítics, per cert, també haurien d'estar amatents a oferir una imatge moderada i exemplar. Per no parlar del que va succeir durant el temps de confinament, fa angúnia el funambulisme renovat d'un president del govern que de nou sembla disposat a fer tota mena de cabrioles per anar tirant endavant amb alguna majoria, la que sigui. Que un govern integrat pel PSOE i per Podemos plantegi com a escenari possible pactar els pressupostos amb Ciudadanos no sembla precisament una mostra de coherència política. Com tampoc no ho és aquesta angoixosa negociació que tenen entre mans el PDeCAT i la Crida de cara a la futura llista de Junts x Catalunya: ha transcendit massa que, en el fons d'un desacord que ja s'allarga més del compte, hi hagi hagut en primer terme el repartiment de les cadires. I, finalment, tampoc resulta gaire comprensible l'actitud d'ERC i la CUP davant el suplicatori de Laura Borràs, quan tothom sap que, tant si hi ha hagut alguna irregularitat administrativa com no, l'assumpte ha arribat als jutjats per una persecució merament política.
En la llista de la irresponsabilitat ja no m'hi caben capítols tan llargs i tan enormes com la monarquia regnant, la policia o els jutges, tres elements calamitosos del «nostre» sistema polític. O altres desgràcies que, dissortadament, ja són habituals entre nosaltres. Em semblava, només, que calia posar l'accent en la necessitat d'abordar aquesta nova fase que tenim entre mans amb un capteniment que faci honor a la magnitud del repte que hem hagut d'afrontar i a les seves conseqüències.
