Qualsevol que s'hagi posat unes ulleres de busseig pot haver vist fàcilment una alga delicadíssima amb forma de para-sol que forma grans colònies de color verd clar en roques situades a poca fondària. El seu nom oficial es acetabularia acetabulum, una denominació antipàtica que no té gaire alternativa perquè la majoria de coses de mar que no es pesquen o no es veuen des de la superfície no tenen nom popular. Com a màxim, en diem para-sols. N'hi ha milions a tota la costa, i això fa que sembli una criatura banal i irrellevant. Però no ho és. L'acetabulària és un dels organismes unicel·lulars més grans del món. El camal acostuma a mesurar dos o tres centímetres i el gràcil barret estriat que desplega a l'estiu fa entorn d'un centímetre de diàmetre. Tot això, en una sola cèl·lula; una sola peça. Un prodigi. Aquests dies se'n veuen moltíssimes. La tempesta Glòria va centrifugar els fons marins i, als roquers pelats, l'acetabulària acabada de florir hi és més visible que mai. No és ni més coneguda ni més valorada que abans, però sí més evident. El coronavirus, una altra gran tempesta, també ha fet més visibles que mai persones humils de valor excepcional que ningú no té en compte. El coronavirus és una lent que ens mostra la realitat augmentada. Les persones d'una sola peça salten a la vista. Les que són simple morralla, també. Mai no havia estat tothom tan retratat.