Planificar, és un dels petits plaers que t'atorga la vida, no trobeu? Sovint és més plaent tot el període de preparació per cuinar un esdeveniment, que el resultat final; ho experimentem quan organitzem un viatge, cerquem la informació i escollim el que visitarem entreveient la màgia que viurem en descobrir els nous indrets als quals hem dedicat tot el temps en la tria; ens passa quan comencem un llibre, el tenim entre les mans valorant la decisió d'haver-lo comprat, abocant-hi tota la confiança a la recerca d'una lectura inspiradora; i sobretot en gaudim quan ens enamorem i el meló de les passions està per encetar, l'adrenalina es desboca i el cor batega imaginant mil i un guions, tots amb l'esdevenir més feliç i sorprenent, per a la nova història. Pot passar, de fet tenim molts punts perquè sigui així, que el viatge no acabi sent tan idíl·lic com ens havíem pensat, que el llibre hagi perdut tot el seu encant al tercer capítol, o que la història d'amor acabi esdevenint una comedieta de baix pressupost que no volen ni al Netflix.

Desencís no planificat, just això és el que ens ha passat amb el procés. Mentre cercàvem fórmules cap a la independència, sortíem al carrer a petar-ho tot o planificàvem quina mena de vaixell llogaríem per anar a Ítaca; vivint temps d'intenses emocions, imaginant escenaris sobirans de futur i explicant-ho al món; n'hi ha que tenien altres plans.

De sobte, l'encisador imaginari de planificar s'ha clavat la garrotada amb la crua realitat de la planificació política; els tribunals de la justícia espanyola que abans eren el dimoni per a uns, ara són l'àngel purificador per als altres; la colla que es queixa que els seus socis de govern al Parlament els són infidels amb els que manen al «Congreso», van fent manetes amb la sucursal de l'enemic, a la Diputació; els que s'emboliquen amb la bandera per ser absolts, condemnen en nom de la mateixa bandera; i el mateix foc que serveix per posar-hi la mà pels uns, el fan servir per llençar-hi els altres, cremant-ho tot. Al que no trobo cap mena de lògica moral és que els que fa uns mesos pensaven que els tribunals eren la viva imatge de la repressió d'estat, ara diuen que són l'oracle de la veritat; o que el tàndem Manuel Marchena & Javier Zaragoza, que fins fa poc eren com la Claire i el Frank Underwood, ara han passat a ser més inofensius que la mare d'en Bambi.

Potser és que hem planificat massa i ens hem perdut entre tant planning de partit, no ho sé i he renunciat a voler-ho saber, ara soc dels que pensen que ja s'ho aniran planificant i segons com vagi tot se la podran acabar confitant, la planificació. Penso que planificar la construcció d'un país és una cosa, i planificar l'odi i l'obsessió com a eines per a la destrucció de l'adversari n'és una altra, molt lletja, per cert.