Deu ser perquè em faig gran i cada cop tinc més manies, però sovint em costa estar en la mateixa ona [expressió ja passadíssima de moda] respecte d'una part de la gent jove. És dolent generalitzar i no es pot posar tothom al mateix sac, però en aquestes setmanes de clausura i de progressiu desconfinament he vist certes actituds que no he entès, i gairebé sempre provinents del mateix grup d'edat.

Perquè eren ells [i elles] els que desafiaven l'amenaça sense evitar el contacte físic en setmanes en què persones que podien ser els seus avis, o els seus pares, anaven caient. I no eren els nens petits, ben ensenyats que cal portar mascareta, sinó els més grans, els d'una franja d'edat que es podia estendre entre l'adolescència i la trentena d'anys.

Potser per això no m'ha sorprès el cas Djokovic. Ell ja és granadet, en té 33, i és pare de família, però amb la complicitat de joves integrants de l'anomenada NextGen del tennis, com Grigor Dimitrov, Dominic Thiem i Alexander Zverev, no se li va acudir res més que organitzar un torneig sense respectar cap mesura de protecció. I hi va haver positius, evidentment. Llavors, el seu pare va sortir criticant Dimitrov, de qui deia que havia assistit infectat al campionat. És clar, no fos cas que algú hagués comprovat com estava abans de jugar.

En els esportistes d'elit s'ajunta la joventut a la bombolla en què viuen. Es creuen immortals i invencibles, i no s'adonen que són els primers que han de donar exemple. I no d'estupidesa.