La florista em va cridar quan passava per davant de la seva botiga. Va protagonitzar una de les informacions elaborades per explicar com plantaven cara els comerciants a la pandèmia i les circumstàncies en les quals ho havien de fer. «Quan això hagi passat us regalaré una flor», em va dir. Dijous anava de bon matí cap al diari, ja embolicat amb disputes polítiques i notícies emergents, quan em va fer aturar. Jo necessitava el temps per informar com més aviat millor, però amb fermesa em va recordar que havia fet una promesa. Va anar a buscar la planta i me la va donar. Es va mostrar absolutament convençuda que ens en sortiríem de totes totes, que a banda de la gran tragèdia viscuda, en víctimes mortals i afectacions personals, podia servir per ser més conscient de quines coses són importants i quines accessòries. Que cal estar preparat, però sobretot tenir ànim i capacitat d'adaptació. Ho deia seriosa, però amb un somriure mur-ri. Me'n vaig anar amb les recomanacions bàsiques que encara em ballaven al cap. Un cop al diari vaig mirar quin tipus de planta era. Aliè al llenguatge de les plantes, em vaig assabentar que la bromèlia té l'ADN marcat per la capacitat d'adaptació a gairebé qualsevol tipus de clima i són capaces, fins i tot, de créixer sobre roca. També són perfectes per als que tenen poca mà amb les flors.
