Jorge Bergoglio va citar a Jordi Évole aquesta dita: «Déu perdona sempre; les persones perdonem de vegades, la natura no perdona mai». Curiosa afirmació panteista en un Papa de l'Església catòlica. «La natura està pataleando», va dir en un altre moment de l'entrevista per videoconferència. Des que va esclatar l'epidèmia de la covid, la idea de la natura venjativa ha estat àmpliament difosa i acceptada. «S'hi torna per tot el mal que li hem fet», és la tesi de culpa i càstig. Però és una tesi més màgica que racional, en la mesura que atorga a la natura els dons de la voluntat, el lliure albir, el sentit moral, la justícia i fins i tot la ira que mou a la venjança. Implica creure en una «se-nyora Natura» dotada d'una ment que processa informació i pren decisions: «Com que els humans mengen animalons salvatges, els enviaré un coronavirus perquè escarmentin». Per a una tira còmica està bé; per basar una filosofia o una política, potser no tant. Els humans han passat milions d'anys capturant animals salvatges de tota mena i menjant-se'ls; al principi, i durant moltíssim temps, totalment crus. Encara avui, mentre ens escandalitzem dels mercats asiàtics d'animals vius, posem a la cassola la perdiu o el senglar que hem caçat a Catalunya. I el peix més apreciat és el que «encara belluga». Una altra tesi afirma que les epidèmies van arribar amb la ramaderia, que és antinatural. El neolític ha estat acusat d'alterar l'equilibri del planeta i d'empitjorar la qualitat de la vida humana, en una visió que sembla beure directament del Gènesi i l'expulsió del paradís. Però no sabem, perquè no n'hi ha registres, quants clans de caçadors prehistòrics van desaparèixer a causa dels virus presents en la seva alimentació. En tot cas, l'equilibri del planeta depèn dels seus moviments orbitals i de la inclinació del seu eix, que són immunes a les alteracions de la biosfera, l'ínfima capa superficial que ocupem els éssers vius, mentre que un canvi mínim en la velocitat de rotació faria estralls incalculables en la natura, aquesta se-nyora metafòrica el suposat equilibri de la qual ha de ser qualificat, com a mínim, de dinàmic i d'inestable.
