Una publicació especialitzada torna a incidir en la vaga dels tramvies del 1951 a Barcelona, com la primera més important de Catalunya, durant el franquisme. S'oblida que la primera va ser la de la Fàbrica Nova fins que no es demostri el contrari. Ara que estem a mig any que es compleixi la data del 75è aniversari de la vaga general, penso que cal tornar a reivindicar-la. El divendres 25 de gener del 1946, l'endemà de la «liberación» de la ciutat segons les autoritats franquistes, va començar la primera vaga general important de la dictadura, protagonitzada majoritàriament per les obreres de la Fàbrica Nova. Laura Sanmiquel, en el seu diari, explica que el divendres 25 a la tarda: «Al jornal, a l'hora de pagar, pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els altres no han treballat més». L'endemà no va treballar ningú. Com diu Laura de Andrés Creus en «El preu de la fam. L'estraperlo en la Catalunya de la post-guerra», diversos historiadors «consideren que la vaga general que s'inicià a Manresa, el gener del 1946, fou la primera gran vaga del franquisme». És cert que a principi del mes de gener s'havien produït uns petits conflictes obrers a Castellar del Vallès, però la vaga industrial manresana va superar el món local per influir en el moviment vaguístic arreu de l'Estat, durant els anys 1946 i 1947. Les obreres es trobaven que, a causa de la sequera dels rius i d'alguns sabotatges a les línies de conducció elèctriques, provocats pels maquis, hi havia talls de corrent a les fàbriques. Quan es produïen els talls de llum, la fàbrica s'aturava i les treballadores havien de marxar a casa i esperar el restabliment de l'electricitat. Tal com explica Miguel Gómez a Teixint la història en roig i negre, les obreres «tenien l'obligació d'incorporar-se immediatament a la feina, en el moment en què es restablia el subministrament, sota pena de sancions o d'acomiadament». Durant els talls d'energia, el temps d'espera no els era abonat.
Enmig d'un ambient de malestar i indignació, per la carestia de la vida, en què la patronal del tèxtil pagava uns salaris de misèria, unit al fet que no van cobrar el dia 24, obreres i obrers van anar espontàniament a la vaga al crit de: «Això no es pot aguantar més! A la vaga! A la vaga! I tothom parà al moment, i totes les màquines quedaren quietes, en poca estona». Així descriu la situació Emilià Martínez Espinosa, anarcosindicalista i darrer alcalde republicà de Manresa fins a l'entrada de les tropes rebels. El seu article publicat a la revista Dovella, el febrer del 1984, conté un error en l'any: Les lluites socials i la vaga de 1947 a Manresa, òbviament es referia al 1946. Martínez reconeix que la CNT no tenia res a veure amb la vaga, però els guàrdies van emmanillar una vintena de cenetistes de dos en dos i els van portar a la plaça Major i l'endemà, en un autocar atrotinat, cap a la Model. A la vaga s'hi van sumar, fins i tot, els comerços i els bars, que van tancar. Ciutats com Terrassa, Sabadell i Mataró van seguir l'exemple de la capital del Bages, i a Barcelona, grans empreses com La Maquinista Terrestre i Marítima. Ni la intervenció de l'alcalde Juan Prat Pons ni la del governador civil, Bartolomé Barba Hernández, van fer desistir les dones de la seva actitud. La vaga va durar fins al dia 31 i la fermesa de les obreres va aconseguir guanyar el pols, amb un posterior augment de salaris, el cobrament de la paga del dia 24 i la creació d'economats a les fàbriques. Les autoritats franquistes es van veure sacsejades i el dictador Franco va visitar la fàbrica un any després: el 20 de maig del 1947.
