Amb el naixement del PNC, la fragmentació de l'espai indepenacionalista ja comença a fer-se inabastable. En deu anys ja no queda res del que eren. O ben poca cosa. Els crits inflamats de la societat civil a favor de la unitat han quedat sense resposta. O pitjor: hi han fet cínicament els sords. Si l'0bjectiu era una república, el que s'ha escrit de moment és un antimanual de calaix.
Arribats al punt en què al president vicari del Govern no se'l creu ni el que no li va deixar el despatx; i que aquest president delegat proposa com a sortida al cul-de-sac el mateix que ha dut al cul-de-sac; i que Waterloo consideri la «dignitat» com un balanç fastuós a aquesta dècada per qualificar; i que els partits que integren l'executiu aprofiten fins i tot el més protocol·lari «bon dia» per treure's els queixals; i que a cada dia que passa al jardí indepenacionalista neixen nous brots amb recorregut incert, això ja no aguanta més. Com a mínim, la legislatura. Cal que Torra prengui ja una decisió a favor de tots i convoqui eleccions. El paisatge després de la batalla de la covid és molt diferent del de fa un lustre (o més), encara que els mètodes per afrontar la realitat, sempre canviant, obeeixin en alguns casos a una recepta que sempre surt massa salada i al final no te la compra ningú. És hora de fer feina. Una mica, almenys
