Recordo una escena de mitjan anys 90, en una matinal d'una cosa que es deia el PAM (Pla d'Acció Municipal) i que servia perquè l'Ajuntament de Manresa expliqués els projectes de futur per a la ciutat i els veïns i veïnes hi poguéssim dir, una mica, la nostra. Algú va preguntar com casaven els projectes de nous vials i aparcaments soterrats aleshores previstos amb un fenomen que en aquell moment (aviat farà 30 anys!) començava a ser ja de domini públic i que havia de comportar -deien- canvis profunds en el model de mobilitat: el canvi climàtic (escalfament global, en diem ara). La resposta -esperable- va ser una cosa així com que sí, que i tant que s'havia de caminar cap a un model amb menys emissió de gasos d'efecte hivernacle (la descarbonització, en llenguatge segle XXI) però que mentrestant (ai!, el mentrestant...) no podíem fer un cop de timó sobtat i determinades infraestructures i inversions seguien sent urgents i prioritàries.

Quan es parla del canvi climàtic se sol distingir entre dues actituds: la conscienciada i la negacionista. La dels que són conscients que tenim un problema d'origen antròpic i greus conseqüències; i pensen que anem tard, molt tard, i cal actuar de seguida i de forma dràstica, canviant models, hàbits i estructures productives i de consum. I els altres, els que diuen que no hi ha tal canvi o que, si hi és, no té res a veure amb l'acció humana, i per tant tampoc té sentit alterar conductes ni sistemes. En realitat, però, més enllà dels conscienciats i els negacionistes hi ha una tercera actitud, clarament majoritària: la dels «adaptacionistes», la dels que parlen com a conscienciats però actuen com a negacionistes. Són els que reconeixen que sí, que el canvi climàtic és conseqüència de la industrialització i l'augment de la població, i que efectivament això transformarà les condicions de vida sobre el planeta, però que creuen, també, que el procés ja no té marxa enrere i que, per tant, més que intentar evitar-ho el que haurem de fer és mirar d'adaptar-nos-hi tan bé com puguem, utilitzant els recursos tecnològics disponibles a mesura que vagin apareixent els problemes. Una barreja de wait and see, que inventen ellos i qui dia passa any empeny. Evidentment, els «adaptacionistes» no es reconeixen com a tals i prefereixen veure's a ells mateixos com a conscienciats però realistes. Neguen tenir res a veure amb els negacionistes i duen un bonic pin circular a l'americana, però a l'hora d'anticipar-se, prendre decisions estratègiques i assumir-ne els riscos corresponents, les cames, normalment, els fallen.

I no obstant això, malgrat immobilistes i escèptics, el món evoluciona, els vells models s'esgoten i les noves generacions intueixen per on ha d'anar la humanitat i modifiquen hàbits i prioritats. Determinades tendències, lentament, van imposant-se. Una d'elles, el progressiu desplaçament de l'automòbil, i sobretot de l'automòbil de combustió interna, del centre tant de les nostres vides com de l'activitat industrial. Cada cop es venen i es vendran menys cotxes, especialment en societats urbanes i desenvolupades com l'europea. Apareix la sobreproducció i algú, inevitablement, decideix tancar fàbriques. A la Zona Franca de Barcelona, per exemple.