Encara que sigui des de la distància, he seguit amb un gran interès el canvi d'alcalde de Manresa. Se me n'escapen algunes coses, com és lògic, però la completa informació del diari me n'ha donat sens dubte les dades essencials, suficients per arribar a la conclusió que és la idea principal d'aquest article: i és que Manresa i els seus dirigents municipals han donat una prova exemplar de com poden abordar-se problemes polítics que, en un altre indret i amb uns altres protagonistes, haurien encès uns quants incendis. Incendis d'aquells que permeten titulars d'uns mitjans forasters que, a manca de conflicte, han tractat la notícia amb una exagerada discreció. És una llàstima, és clar, perquè el gran titular no hauria de ser l'existència de baralles contínues entre els partits polítics, sinó justament el contrari, l'enorme civilitat amb què s'han fet les coses a la Catalunya Central.

Fet i fet, la gran notícia ja s'havia produït temps enrere, quan els vots dels electors manresans van dibuixar un mapa polític impossible. Ja aleshores va sorprendre'm favorablement que allò que potencialment podia ser la causa d'una contínua inestabilitat política s'hagués sabut resoldre amb un pacte assenyat que, almenys vist de fora estant, s'ha conduït amb les mínimes tensions. I, tant aleshores com ara mateix, el pacte s'ha complert per part de dues forces polítiques que, lluny de Manresa, i encara que comparteixin el govern de Catalunya i la voluntat independentista, no paren d'alimentar precisament els titulars dels diaris amb una disputa permanent ben poc edificant. Que els dos líders manresans s'hagin sabut sostreure al clima general imperant diu molt, naturalment, a favor seu.

I aquí arribem a la constatació principal d'aquesta història, que no és altra que el pes determinant que, en la complexitat de la vida política, tenen el tarannà i l'estil dels protagonistes, capaços o no d'establir entre ells el feeling necessari per forjar els acords més convenients per a una bona governabilitat. Segur que l'inicial pacte manresà i el canvi d'alcaldia no s'haurien pogut produir de manera tan exemplar amb uns altres protagonistes, i no sé si els ciutadans són prou conscients de la sort que han tingut: l'envitricollat resultat electoral i el context polític general anaven certament en una direcció contrària. En el canvi d'alcaldia només m'ha grinyolat l'absència del PSC en el ple de l'elecció del nou alcalde, però no vull jutjar-ho perquè en aquest cas em falten elements de coneixença personal: d'altra banda, sé prou bé que a l'oposició municipal hi fa molt fred, més que en altres latituds polítiques, i que a vegades això condueix a adoptar posicions que, almenys vistes des de fora, resulten més aviat incomprensibles.

He conegut força bé la majoria dels alcaldes que Manresa ha tingut en aquest període democràtic i no sé tampoc fins a quin punt els ciutadans s'han fet prou capaços de la sort que han tingut, així en general, de ser governats per personal polític d'aquest caràcter. Més enllà dels seus èxits de gestió, que sovint depenen de conjuntures exteriors, s'ha pogut trobar en la seva forma de fer les coses un estil personal de moderació i de seny, de voluntat d'entesa, que no sol ser comú. Potser a algun manresà pot ser-li útil que això l'hi digui precisament un igualadí que també s'ha bregat durant una colla d'anys en aquest món municipal.

Per acabar aquest article, no puc deixar de transmetre la meva felicitació no sols al nou alcalde, sinó particularment a l'alcalde sortint, que vaig conèixer en els temps que portava la gerència de l'hoquei igualadí. Ara que podrà mirar-se les coses amb més tranquil·litat, voldria expressar-li, en el pla personal, els meus millors desitjos...