Diumenge va fer deu anys de la sentència de l'Estatut i la setmana que ve els farà de la manifestació de rebuig que va reunir centenars de milers de persones a Barcelona. Deu anys d'un trencament que va ser lamentat amb dolor pels partidaris d'una coexistència pacífica i dialogada entre Catalunya i Espanya, des del pacte i lluny dels dogmes. L'Estatut del 2006 va ser justament un pacte entre els parlaments català i espanyol, on els actors principals van fer renúncies sabent que pagarien un preu de retrets en els camps respectius. Es podia negociar millor o pitjor, però no hi havia cap altre camí per avançar. I quatre anys després que el pacte fos signat i ratificat pels dos parlaments i pels ciutadans de Catalunya, el Tribunal Constitucional el va desautoritzar a instàncies del Partit Popular. No va ser l'única causa de la posterior conversió en massa del catalanisme a l'independentisme, però sense aquest factor no és segur que s'hagués produït. Cal recordar que l'acord entre Mas i Zapatero per retallar el text aprovat per la cambra catalana no va passar factura electoral al líder convergent, ja que la seva nombrosa par-ròquia (més del doble de votants que la insatisfeta ERC) va entomar les concessions com un peatge necessari en evitació de mals majors. Però quan els mals majors van arribar igualment, en forma de sentència ciselladora, la sensació d'estafa va ser descomunal. Encara vam trigar una mica a adonar-nos de la magnitud del desastre, però la realitat es va obrir pas en forma de sentències dels tribunals ordinaris, especialment contra la política lingüística. L'arribada a la Moncloa d'un PP molt més bel·ligerant va acabar de tombar la situació. No manca qui apunta que Mas va abraçar l'estelada com a refugi davant la protesta popular per les retallades, exemplificada pel setge dels «indignats» al Parlament el 2011, però sense la sentència no hi hauria hagut el mateix terreny abonat. Va ser el primer capítol d'una nova actitud de l'Estat en la qüestió catalana, que podria resumir-se en la frase «s'ha acabat el bròquil». La sentència del Procés forma part de la mateixa lògica.
