Hi ha una gran diferència entre creure i saber. Per començar creiem que sabem, però quan comencem a rascar moltes vegades el que queda al descobert és la ignorància. És molt humà que, posats a rascar, ens vingui menys de gust fer-ho sobre les nostres inconsistències que sobre les dels altres. A la propera situació de debat que se'ls posi al davant intentin separar el que creuen del que saben. La comprovació és l'eina. «Diu que no assumeixo la part de la feina de casa que em pertoca i no és cert». Bé, doncs anem a enumerar i classificar feines i a comptar quantes vegades les porta a terme cadascú. Avanço que el resultat pot arribar a ser catastròfic. Per això ens és mes fàcil viure en una realitat feta a mida, filtrada per la mirada condescendent cap als errors propis però ben esmolada cap a les relliscades alienes. Ai, la comoditat! És l'avantsala de les desgràcies. Que algú m'expliqui què té a veure amb la realitat el que a mi em sigui més fàcil o còmode creure. Fa pocs mesos ens era més còmode i fàcil creure que això de la covid no ens afectava. Trobo a faltar la humilitat que aporta tenir clar que som bàsicament ignorants i el que compta és intentar ser-ho una mica menys. Només amb això hi guanyaríem molt, i tampoc és demanar massa... crec. Bé, diguem que ho sé.
