El diari Ara titula «Puigdemont impulsa el seu nou partit per 'seguir accelerant el Procés'» i l'extrincaire Josep Maria Mainat comenta: «Això és tot?». De seguida li cau al damunt una pedregada de rèpliques que venen a dir: «És més del que feu els venuts d'Esquerra». Patapam. Aquest és el descarnat panorama a la tuitosfera independentista.

Em diran que les xarxes no són la vida real, i és cert, però hi estan connectades. Són l'efecte concentrat de la seva destil·lació. Allò que en el tracte diari és el vinet suau de la diferència, a la xarxa es transforma en absenta: amargant i de molt alta graduació, tant, que embriaga de seguida. Potser pel fet que el licor fou prohibit en altres temps i llocs, la majoria de replicants usen pseudònim i mostren qualsevol imatge excepte el seu rostre. (Una idea per a un guió dramàtic: dos enemics mortals a les xarxes que s'insulten amb nom fictici resulten ser dos amants enamoradíssims en la vida física; quan ho descobreixin, quina de les dues passions s'imposarà?)

Els seguidors del líder exiliat i els del líder empresonat van a mata-degolla. Els que van empresonar l'un i van empènyer l'altre a fugir es deuen fregar les mans de satisfacció. La divisa «divideix i venceràs» es transforma en «venç-los i ja veuràs com es divideixen». La subhasta de la radicalitat independentista no té cap altre objectiu que guanyar les eleccions i administrar la Generalitat autonòmica, amb tots els seus càr-recs, tota la seva capacitat de despesa i, certament, unes eines d'incidència social i cultural molt eficaces per construir imaginaris de futur, mantenir viva la fe en el projecte i evitar una reculada de la identitat nacional. Si aquest darrer és l'objectiu, no hi ha cap raó perquè es barallin com ho estan fent. Si el que està en joc és el poder de contractar i subvencionar, la batussa és hipocresia. Els uns saben que la correlació de forces no permet la secessió unilateral i els altres que cap govern espanyol no la negociarà, però ningú vol ser el primer d'anunciar la trista realitat als fidels, perquè molts encara estan en la primera fase del dol, que és la negació.