04 de juliol de 2020
04.07.2020
Regió7

Entre 'ja vinc' i 'no ho puc guardar'

03.07.2020 | 23:00
Entre 'ja vinc' i 'no ho puc guardar'

Em dius ja vinc. I jo et crec i t'espero. Passen uns minuts i em dius un moment. I jo et crec i t'espero. Passen uns quants minuts més i encara no has vingut i és aleshores que em desespero perquè, quant de temps és un moment? És ben poc. És gairebé res. És el temps que perdem entre les coses que fem, entre que obrim la porta de casa i hi entrem, entre que tenim set, anem a la cuina i ens omplim un vas d'aigua, entre que ens calcem les vambes i en les lliguem. Un moment és l'espai de temps que no quantifiquem perquè considerem que és insignificant. Que no compta. Que no computa. És un interval massa petit per destinar-lo a una activitat programada. Per tant, deixem que passi. Que arribi i marxi.


Convindríem, doncs, que deu minuts no són un moment. Deu minuts ja són una estona. Curta, sí. Però una estona que es pot convertir en estona llarga si acumula més minuts, i moltes estones llargues sumades fan hores, dies, setmanes, mesos, anys, vides. Tota una vida sencera feta de moments. Momentets, potser. Els perduts voluntàriament són suportables. Al capdavall, si t'entretens a consciència mirant les musaranyes és cosa teva. Cadascú fa el que vol -o el que pot, o el que li deixen fer- amb el seu temps. Però els moments realment difícils de portar són els que t'imposen els altres, i que bàsicament són els temps d'espera. Esperar una trucada, esperar una resposta de whatsapp, esperar el tren, esperar que comenci una pel·lícula, esperar que passi alguna cosa (bona, si pot ser).


Imagino aquest text esperant que el meu fill gran vingui a taula a dinar. Ha dit «ja vinc». I després «un moment» i després repeteix el «ja vinc» i, més tard, diu «que sí, que ja vinc!». I com que no entens què passa, t'aixeques tu i intentes esbrinar quina és la causa que aquest moment s'allargui tant, i trobes una resposta més decebedora que la mateixa espera. «És que no ho puc guardar!», em diu amb cara de pena mirant la pantalla de l'ordinador portàtil, i afegeix: «De seguida em maten i vinc». Començo a dinar sense ell i mentre tallo parsimoniosament el tomàquet de l'amanida em preparo per viure un estiu en el qual escoltaré la lletania del «no ho puc guardar», una frase ben simple, de només quatre paraules, que algú podria convertir en himne o en cançó de tota una generació.


Suposo que és un aprenentatge de vida saber què mereix ser guardat i què no. El món és ple de persones apassionades per col·leccionar, acumular, acaparar. Jo, si he de triar, m'estimo més les coses petites, que pugui guardar en un calaix, en una butxaca, o en un ordinador. I, entre moments perduts i estones invertides esperant que comenci el següent esdeveniment, descobreixes que els preàmbuls poden ser més estimulants que l'acte en si i que les coses importants sovint sempre les portes posades, com un record, una carícia, un pensament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.