Calorada climàtica a banda, l'acalorament que provoca la vida pública amenaça de fer-se insuportable. Com si no tinguéssim res millor en què pensar i fer, allò que transcendeix és la banalitat. Uns quants exemples que passen de la ratlla:

Felip i Letícia continuen impertorbables la seva desfilada pel reialme per fer-se veure i comprovar l'estima que els tenen els seus súbdits (tan fàcil i més barat que seria demanar-ho en les enquestes periòdiques del CIS).

El periodisme madrileny també sembla acalorat, enfebrat, a destacar l'anècdota per evitar la substància: aquesta setmana han ficat la banya a saber per què l'home de la pandèmia, Fernando Simón, posava a la portada d'un suplement dominical vestit amb jaqueta de pell damunt una moto. Periodistes que es desacrediten sols i tuiteros fatxendes s'han posat les botes amb tatxes d'acer.

Excuseu-me que posi en aquest sac d'acaloraments el que pateix la gent blau-grana de cor, perquè l'equip no rutlla. Diuen que per culpa del tècnic, però no s'atreveixen a reconèixer que Messi també passa de la ratlla: fa veure que juga, xuta com no ho havia fet mai -sempre fora- i ha deixat que els defenses li hagin pres la mida. Estem a punt de patir un daltabaix emocional que cap derrota nacional provocaria.

I ja que toquem el tema sobiranista, un altre que juga amb la temperatura anímica de molts catalans és David Bonvehí, president del PDeCAT. S'esforça a ser protagonista amb la seva tossuderia a defensar quotes de poder en el nou partit que hauria d'aglutinar tota la gent que opta per la independència des d'opcions de centre-centre esquerra. No hi entenc gaire, però sembla que Puigdemont ha engegat a dida el dirigent bagenc i seguidors recalcitrants. A veure què passa (i ja fa temps que toca que passi alguna cosa en aquest espai de la política catalana).

Canviant de tema, allà on s'han detectat fogots incontrolables ha estat al carrer Saclosa de Manresa: un sondeig espontani a peu de carrer ha recollit el sentir unànime sobre el circuit de ratlles grogues que han pintat a la via pública: «quins c...!». Certament, és curiós: carrer tradicional de dues voreres generoses, amb aparcament (de pagament) a banda i banda, i car-ril únic de circulació en direcció ascendent, s'ha convertit en carrer de nova tendència que manté les dues voreres generoses, suprimeix una banda d'aparcament i la transforma en pista de ratlles grogues per a vianants (se suposa que en previsió de les allaus humanes que hi haurà en un futur immediat en aquell carrer costerut), omple el centre de la calçada amb cotxes que han de pagar per aparcar, i deixa un carril de circulació única per l'es-querra, autèntica trampa que provoca ensurt i dificultat d'incorporació a la via als vehicles dels veïns que surten dels aparcaments privats. Costa d'explicar, però encara és més difícil entendre per què ho han fet. Qui tingui curiositat, pot anar a comprovar-ho. Els que ho han dissenyat i executat en tenien prou de constatar l'eficàcia de l'invent al carrer Guimerà. Una altra cosa és que s'hagi fet per incitar els pintors patriòtics a omplir amb pintura vermella l'asfalt entre ratlles grogues. A Saclosa, si es fes amb traça, faria goig...