Dotze anys de Descansos Dominicals, aquesta secció que ara mateix tenen entre els ulls, són moltes columnes; tantes, que l'amic de pàgines del diari i algunes de la vida, en Pep Garcia, n'ha fet un llibre i encara n'hi han sobrat. No recordo haver escrit res de tot això es presenta demà a les 19.30 al Sielu, amb l'Anna Vilajosana, una altra periodista redactora d'inspirades opinions i reflexions, com a mestressa de cerimònies.

En aquests dotze anys ens han proporcionat tema dos alcaldes, perdó, tres des de fa una setmana, quatre presidents del Govern i tres del Gobierno; hem escrit d'ells, de personatges que ens han deixat empremta i d'altres que aniria millor que ens deixessin estar, de foteses que han provocat somriures públics i episodis desafortunats que han acabat amb llàgrimes i plors privats. Ja ens agradaria escriure sempre de coses boniques, però n'hi ha massa de lletges i ficar el dit a l'ull convé, perquè de les actituds davant les crítiques s'aprèn molt del tipus de persones que les ocasionen; però el que no s'ha de fer mai, com deia l'enyorat mestre Carles Capdevila, és escriure sobre un imbècil, perquè s'emprenyarà, et portarà al seu terreny i un cop allà et guanyarà per experiència. I per cert, no és gens fàcil, per no dir que de vegades es converteix en una heroïcitat, poder-ho explicar sempre tot amb el mateix nombre de caràcters.

Fer de columnista no és una professió, entre altres coses perquè no hi ha corporativisme sectorial; és un privilegi, perquè disposes d'una tribuna de lliure expressió -ep!, no totes, però la nostra sí-, i saps que et pots expressar lliurement quan et cauen clatellades de dreta a esquerra i de dalt a baix, o quan has posat el nas en llocs incòmodes i te l'han deixat vermell. El columnista sol fer amics incondicionals i enemics cordials, sense voler establir càtedra, ni predicar, ni alliçonar, ni fer literatura... bé, el cas del Pep és especial perquè ell en fa, per això n'ha fet un llibre, però és perquè li raja espontàniament i estic segur que cada diumenge, encara que algun lletraferit consideri això de l'opinió com a subgènere, ell hi aboca tota la seva capacitat narrativa, aquella que fa tant goig.

Els ingredients més importants d'una columna són la passió i dedicació al lector, és sobretot per això, per la gratitud infinita que els devem, que sovint escrivim sobre el que pensem que a ells els agradaria que fos comentat o estripat. És possible que hi hagi coses que no recordem, o no volem recordar haver escrit; està bé que el Pep en faci memòria i tingui el valor de deixar-les impreses en un llibre, per recordar-les, perquè són una crònica d'estar per casa de la nostra història, i perquè quan pensem que alguna potser no s'hauria d'haver escrit, en rellegir-la, diguem: «doncs mira, potser sí que calia».