Crida l'atenció que, tot i que som un país productor de vi, en consumim ben poc i sovint de gens a prop. Soc conscient que, a l'estiu, poden venir més de gust altres begudes més refrescants, com una orxata, un granissat o una cervesa a punt de glaç, però com a acompanyament d'un salpicó de marisc, una escalivada o unes croquetes de bacallà no hi ha com un vi blanc ben fresquet. Sorprèn igualment que, en molts dels nostres restaurants, l'anomenat vi de la casa no acostumi a provenir d'algun celler del mateix territori, sinó de ben lluny. Dies enrere, dinant en un restaurant casolà, on fan bandera de plats i ingredients de tota la vida, amb canelons de l'àvia elaborats amb carn dels pollastres que es passegen per l'era i amanides amb els tomàquets, les cebes i els pebrots de l'hort del mas, el vi no era de cap de les vinyes que podies endevinar al lluny, a través del finestral, sinó de sis-cents quilòmetres més enllà. Això sí, en la carta de vins, si la demanaves, podies trobar-hi un ampli assortiment de vins de la DO Pla de Bages, així com d'altres parts de Catalunya i de més enllà. Em pregunto per què, existint al país vins de taula prou dignes, fins i tot a les nostres comarques, ben pocs restaurants t'ofereixin, d'entrada, un d'aquests vins. Voldria anar equivocat i creure que no es tracta d'una qüestió de qualitat-preu, ni de falta d'una política comercial o logística adequades. M'expliquen que en altres llocs, com per exemple a l'Empordà, existeix un acord entre els vinaters i els restaurants pel qual els vins produïts als cellers de la comarca gaudeixen d'un tracte preferent. Dol comprovar com tot l'esforç d'innovació i de recuperació de les varietats autòctones no es veu prou recompensat per l'interès dels restauradors i dels consumidors de proximitat. De nosaltres depèn que la sang de les nostres vinyes no acabi convertida en el gel hidroalcohòlic amb què ens fregarem les mans de la ignorància cada vegada que algú ens pregunti pels nostres vins.
