L'estiu més atípic de les nostres vides és aquí. I ha arribat de sobte, quasi passant de llarg. Del confinament hem anat al dubte sobre què fer el cap de setmana. Calor rigorosa, vacances i tots els altres tòpics ens envolten, llevat de les revetlles i els viatges a llocs exòtics. Mentre esperem per saber el destí de debò de les nostres vides professionals i vitals d'aquí a uns mesos, les evasions lleugeres es van apoderant dels temps lliures. Sobretot qui els pot combinar amb algun recurs per gastar. Ni venen ni vindran estrangers, però el bloqueig dels viatgers locals a les seves vacances internacionals ha fet que molts urbanites girin el coll i, en lloc de mirar cap a l'aeroport, ho facin cap a l'interior. Les nostres cases rurals tenen el rètol de «complet» fins a la tardor. Els restaurants i la resta de serveis per a turistes faran una recaptació històrica. Qui els hi ho havia de dir, a la primeria de març.
La gernació és per tot arreu. Agents cívics patrullaran per les zones d'aigües del Solsonès per informar els banyistes, que es preveuen legió, sobre les normes de comportament en aquell indret. S'estan editant fullets amb normes cíviques per repartir als que hi apareguin amb calces curtes. A la mítica riera de Merlès han prohibit preventivament el bany amb l'excusa del coronavirus. Ara és el comodí per justificar realitats com que la massificació, més enllà de ser un risc greu de contagis amplis, en el medi natural l'agredeix, l'embruta i el posa al límit. El sobrevingut i forçat canvi d'hàbits en els desplaçaments de plaer genera una marea d'humans corrent, caminant, pedalant, nedant o jaient al costat de qualsevol pam de verd disponible. La mítica muntanya berguedana, el Pedraforca, acull tres-centes persones diàries que en fan l'ascens i converteixen el cim en un lloc de reunió de persones amb vestits acolorits i edats variades. Sembla una versió propera d'aquelles cues d'alpinistes esperant torn per arribar al pic de l'Everest. La pressió social i l'excés d'escaladors també genera sovint rescats d'alta muntanya per accidents. Només dissabte, a la zona se'n van fer dos amb helicòpter i onze durant el cap de setmana.
Per una llarga temporada, potser per sempre, arriben canvis estructurals en la societat. La por irrefrenable a la nova malaltia ens ha arribat i les limitacions legals o autoimposades estan transformant les rutines centrals a velocitat vertiginosa. Resulta que mentre la indústria tradicional està patint durament (i el que vindrà) els efectes de la crisi per la pandèmia, ara sembla ser que els habitants de la metròpoli barcelonina sostindran més que mai tot el sector de serveis hotelers, càmpings i vinculats del camp i les muntanyes. Els estan portant a la saturació, quan fa uns mesos se'ls veia i se'ls tractava d'empestats i portadors del mal. Caldria que els sempre refractaris a aquests visitants es moderin per una vegada. L'estiu a nivell turístic al rerepaís ja es pot dir, tot just quan comença, que serà un èxit de calaix. Si no hi ha rebrots com el de Lleida. A mi em sembla bé que vinguin, sense embuts ho dic. Segur que alguns són grollers i llencen papers al tombar d'un corriol. Però molts no són així. Omplen els pobles de vida, s'interessen per pedres i tradicions, deixen un pis llogat millor de com el van trobar i saben estar. I ens cal feina i activitats privades perquè no tots som pensionistes (encara) ni funcionaris teletreballant o fent-ho davant de la tele.
