Les crisis posen de manifest els punts forts i les debilitats dels qui les gestionen.

Alba Vergés. Humana. El seu to proper i les seves llàgrimes en anunciar el confinament d'Igualada, amb la seva família a dins, la situa com una de les polítiques amb més projecció.

Pedro Sánchez. Feixuc. Rodes de premsa interminables i amb un llenguatge incapaç de connectar amb bona part de la població.

El PP de Casado. Autodestructius. La seva oposició agra i sense aportar res ha fet que Cs sembli una marca amb seny.

Fernando Simón. Icona. Després de netejar la imatge del Govern de Rajoy en la crisi de l'ebola, la seva veu ronca i calmada ha estat clau perquè la ciutadania comprés al PSOE un confinament duríssim mentre estampava la seva cara en samarretes.

Oriol Mitjà. Intocable. L'epidemiòleg és l'home de moda i si et passes de llest amb ell a Twitter, acabes escaldat. Que ho preguntin a Marta Roqueta.

Quim Torra. Intranscendent. Volgut o no, ha estat a l'ombra del triplet Vergés, Buch i Budó. A vegades ha intentat alçar la veu, però sense èxit, ni a casa ni a Madrid.

Joan Carles Batanés. Game over. Les mones de Pasqua el van coronar com el polític local més actiu, però l'oposició en bloc el va eliminar a la tercera fase.