El que a Madrid en diuen nova normalitat, aquí en diem represa. Ara la gestió és descentralitzada. Les culpes i els retrets ja es poden repartir. Les contradiccions les cometem tots, gairebé sense excepció, i ja ens podem desfogar sense haver de mirar obligatòriament el centre de la península. Ara l'alcalde de Lleida, epicentre del nou confinament, pot dir obertament que se sent malament perquè no li va trucar directament el president de la Generalitat. Ara el Molt Honorable President pot focalitzar bona part del problema de les residències en la manca de finançament i de recursos econòmics, quan tot qui vulgui sap que, des de fa anys, a Catalunya no som capaços de sincronitzar els departaments de Benestar Social i de Salut, que el perfil i l'edat dels residents d'ara poc té a veure amb els de dues dècades enrere, però el funcionament poc ha canviat. Escampar culpes no ens porta a cap lloc i fa temps que la política catalana i de l'Estat va directa a la desafecció.

Freud, si al cap de 80 anys de la seva defunció ressuscités, tindria una cua inacabable de personatges susceptibles de ser psicoanalitzats. Les contradiccions són habituals i, si més no, ara es fan més evidents que mai. Les hemeroteques i les videoteques poden fer pujar els colors a tothom, començant pel monarca emèrit, que en les darreres setmanes veu com una part dels mitjans de comunicació li reprodueixen els seus discursos moralistes mentre se succeïen les caceres, les festes i les amants. El que aparentava res, o gairebé res, tenia a veure amb la realitat. Vistos els antecedents familiars, no és estrany que ara quedin en l'anècdota les videotrucades, els viatges o qualsevol acció que faci l'actual monarca amb la voluntat que es visualitzi el seu acostament al poble.

El nostre dia a dia és ple de contradiccions, moltes totalment inconscients. El cap diu una cosa i l'instint en fa fer una altra. Com el cas d'aquell senyor, gran, que en ple desconfinament entra en una botiga i el primer que fa, sense gel previ, és estrènyer la mà sense contemplacions a una coneguda retrobada. En paral·lel, davant de la clientela, opta per criticar amb tota la seva passió els que no porten la mascareta. Així som. És fàcil veure persones que amb molt bona fe porten la mascareta al carrer i en el moment que entren en un espai privat se la treuen, com si s'haguessin salvat del virus...

Ara i sempre és bo que ens situem davant d'un mirall i siguem capaços de detectar les nostres pròpies incongruències. Veure o deduir les mancances alienes és més fàcil. En aquesta època és més necessari que siguem crítics amb nosaltres mateixos i aquesta exigència fer-la extensiva a les autoritats i institucions, que són les primeres que han de ser exemplars. Costa d'entendre com el final de curs a moltes escoles i instituts -no tothom és igual- ha estat una paròdia propiciada pel mateix departament d'Ensenyament. De les classes virtuals o inexistents s'ha passat a l'activitat de casals d'estiu, campus i tota mena de programació de lleure presencial i complint protocols. Contradiccions de veure com conviuen, sense que mai passi res, mestres i professors molt motivats que es mereixen un monument amb d'altres que han desertat i haurien de ser expulsats del món de l'ensenyament. Incongruència com veure actuacions musicals en espais públics, amb zona precintada i distanciada per al públic, convivint amb terrasses de bars amb taules per a quatre clients però vuit cadires. Davant situacions com aquesta les policies opten per mirar cap a un altre costat, tot i ser competents. Cada vegada més municipis opten per contractar persones que fan les funcions d'agent cívic, que no deixa de ser una solució per maquillar problemes.

Sempre, però ara més, és temps de contradiccions i incongruències. Si tots fem la nostra llista, comprovarem que no s'acaben mai, començant per les nostres mateixes.