Els qui vam fer la selectivitat ja sigui fa trenta, quinze o cinc anys, recordem majoritàriament els exàmens pels nervis, les maratons o esprints d'estudi i per la sensació que eren poc més que una presa de pèl amb mal de panxa o nits en blanc amb la pretensió de fer passar pel mateix sedàs els milers d'estudiants que volíem accedir a la universitat. I passàvem pel tub, és clar. Diria que, en essència, el mateix que els alumnes que avui acaben les ara anomenades PAU amb la diferència, però, que aquests prop de 40.000 estudiants a Catalunya no han trepitjat una aula des del 13 de març i han acabat un curs clau a casa, en pandèmia i en confinament. I alguns, com els que s'han examinat a l'institut Lacetània, de Manresa, amb mascareta incrustada en el moment de fer algunes de les proves perquè algú no va pensar amb antelació (i han tingut mesos, per seure al racó de pensar) que si l'aula era massa petita millor no encabir-hi 15 alumnes sinó repartir-los. O buscar un altre centre.

Un col·lectiu d'escoles i instituts han demanat (i no són els primers) canviar aquest model «immobilista» de les actuals PAU perquè des de fa uns anys el batxillerat és únicament una cursa fomentada per l'administració per superar la selectivitat. Sense cap més ambició col·lectiva. Una aspiració desoladora per a l'educació.